Rivera condueix Ciutadans a una debacle sense precedents
El dirigent es posa a disposició del partit després de perdre 47 dels 57 diputats
MadridAlbert Rivera no va dimitir ahir, però va admetre la derrota electoral “sense pal·liatius” que amenaça la continuïtat de la seva carrera política. El dirigent de Ciutadans va posar-se a disposició de l’executiva després d’una patacada històrica: poques formacions han perdut més del 82% dels escons en un termini tan breu al llarg de 42 anys de democràcia: de 57 el 28-A ha passat a 10. Ha perdut més de la meitat dels vots, i ha passat de quatre milions a un i mig. “Un líder polític ha d’assumir en primera persona no només els èxits sinó també el fracàs”, va dir en una compareixença breu, acompanyat per bona part de la cúpula del partit, en què va anunciar la convocatòria d’una executiva nacional urgent i extraordinària per avui a les 10 del matí, davant la qual està preparat per “assumir totes les decisions que calgui prendre”. També va anunciar la seva voluntat de convocar un “congrés extraordinari perquè els militants decideixin el futur del partit”.
I és que bona part de l’executiva de la formació es queda sense escó: José María Espejo-Saavedra, José Manuel Villegas, Fran Hervías, Juan Carlos Girauta, Joan Mesquida, Edmundo Bal, Miguel Ángel Gutiérrez i Melisa Rodríguez, a més del cap de llista per Tarragona, Sergio del Campo, són alguns dels que es queden fora del Congrés. Amb dos diputats, Cs és última força a la circumscripció de Barcelona, i només aconsegueix representació en quatre comunitats -Catalunya, el País Valencià, Madrid i Andalusia (on passa d’11 a 3)-. També perd els quatre senadors que va obtenir el 28-A: ara només té l’opció dels designats pel Parlament.
El 28-A va obrir un període d’inconsistència en el partit, que va passar de vetar Pedro Sánchez a oferir-se al dirigent socialista. El resultat ha sigut la desorientació del votant, que ha optat per opcions més clares a dreta i esquerra. Ni la resposta a la sentència de l’1-O ni la reculada dels seus dirigents en campanya, que havien tornat a reivindicar-se com a partit liberal i centrista -tot i que donant pocs senyals de ser-ho i competint amb histrionisme pel to més dur contra Catalunya-, han servit per a la “remuntada” que els últims dies invocava Rivera davant l’angoixa dels seus, que en cada míting comentaven l’últim sondeig amb preocupació.
Ara tots els ulls miren cap a Rivera. Les cares de decepció que regnaven a la seu del partit a Madrid contrastaven amb els globus i la pancarta amb el lema “Rivera president” que decoraven les parets. El lideratge del català és molt fort, i malgrat el fracàs pot apostar per mantenir-se en el càrrec gràcies a una executiva afí i una estructura fortament vertical. Però tot i així ho té difícil. Aquest resultat el deixa sense capacitat d’influir en el futur govern espanyol. Hi tindrà un paper el grau de contestació interna que rebi. Ja durant la campanya algunes veus reclamaven una reflexió interna. S’hi podrien afegir, a més, els crítics que van abandonar el partit per l’escorament a la dreta -amb Toni Roldán o Francisco de la Torre com algunes de les baixes importants.
Precisament, en aquesta campanya els dirigents de Cs havien treballat per reconnectar amb les bases després d’uns mesos en què sectors tant de la militància com dels càrrecs locals havien expressat descontentament amb el gir ideològic i el poc espai per al debat intern a la formació. No hi ha hagut grans actes, sinó que el partit ha fet una aposta pels de petit format, i en l’únic gran acte, durant el tancament de campanya al Palau de Congressos de Barcelona, la sala no es va omplir. De fet, la convocatòria de més èxit de Cs es va fer fora del període de campanya, quan Rivera va reunir milers de persones a la plaça Sant Jaume i va convertir en un míting taronja la primera resposta unionista a la sentència del Procés. La concentració va servir per donar aire als càrrecs de Cs, que van iniciar la cursa cap al 10-N amb l’esperança que es produís una sorpresa gràcies a la indignació pels aldarulls. Però aquesta expectació també va decaure a mesura que passaven els dies, amb Vox inflat als sondejos i Santiago Abascal crescut als debats.
En canvi, Rivera va veure’s incapaç de competir amb l’extrema dreta en mà dura contra el Procés. També li van fer mal les crides al vot útil del PP, consolidat com a cap de l’oposició. El líder taronja no ha aconseguit treure’s de sobre l’etiqueta de partit de dreta ni seduir els votants de centre, que aquest cop han mirat cap als socialistes. La fi del veto a Sánchez en temps de descompte no va tenir l’efecte esperat i, de retruc, pot haver acabat desmobilitzant els seus votants més bel·ligerants amb el socialisme, que poden haver canviat la papereta per la de Vox per evitar haver d’entomar un pacte amb el PSOE. Ahir a la nit Cs va entrar en una fase d’abatiment, la primera des que va irrompre al Congrés. També va encetar un període d’inevitable reflexió interna que obliga Rivera a donar respostes als seus.