Resisteix Espanya?
Durant dècades, a Espanya s’ha presumit de democràcia. Eren freqüents els discursos, els editorials o els articles, aquí i en els cercles internacionals, que elogiaven la Transició, i l’assenyalaven com el model a seguir -fins i tot en l’aspecte territorial- per als que tenien la democràcia pendent i també per als que ja en gaudien.
Tot i això, n’hi està havent prou amb un lleuger vent ultramuntà perquè els temors creixin. Aquesta democràcia model, forta, madura, de conviccions, s’està mostrant feble, vulnerable, temorosa. Venen temps d’autoritarisme, d’ultrapopulisme, i sembla que som incapaços de resistir. No és un fenomen propi, el de l’adveniment de l’extrema dreta, excepte perquè aquí ressuscita un passat massa recent, de feixisme en la seva versió hispànica, és a dir, el franquisme. No desaparegut, en letargia.
Si no fos per aquesta amenaça, hauria estat una campanya com altres, amb el conflicte català sobre la taula, ara minvant en la mesura que augmenten les perspectives negatives d’un final fantasiós i també la fermesa de la majoria dels partits estatalistes.
Aquesta campanya s’ha distingit per aquest factor clau, la tornada de l’extrema dreta reclamant el seu territori, el del franquisme ressuscitat. La característica espanyola és que, mentre que a Europa o a Amèrica es basa en valors extremistes propis d’aquest segle, tot i que dins de la seva tradició, a Espanya, a més d’aquests valors del neofeixisme global, també reclama el retorn a l’Espanya grisa preconstitucional.
La resposta és només frontal des dels partits progressistes o d’aquells que sense ser-ho pensen que un nou temps seria pitjor per a ells. El bloc de la dreta -PP més Ciutadans-, lluny de fer-los front com exigiria la seva responsabilitat com a demòcrates, s’ha alineat amb les seves demandes i fins i tot ha mimetitzat les seves aspiracions i projectes. Fins al punt de no tancar la porta a governs de coalició.
Aquests, més la recomposició del socialisme i una certa cultura d’esquerra, són els elements principals de la campanya. Podríem afegir-hi la resistència basca als vents mesetaris i el solapament a Catalunya entre tenir més poder a Madrid i més representativitat de cara a una futura negociació per posar una mica de seny a l’embolic català.
La dreta ha portat a aquesta campanya un nivell de tensió tan greu que ha elevat la preocupació i els temors per l’endemà. Tant, que han convertit el PSOE en un partit moderat i els seus possibles socis, Podem, en un partit reconvertit i responsable, útil per assolir objectius raonables. De fet, ara per ara, la garantia de defensa de la Constitució ha passat a ser patrimoni gairebé exclusiu de l’esquerra.
Tanta preocupació s’ha inoculat en els observadors i agents polítics i econòmics que mitjans tan rellevants -i no precisament revolucionaris- com el Financial Times, The Economist o Le Monde s’han llançat a la qüestió ibèrica, com si fossin brigadistes, per demanar suport a la moderació i un front sòlid contra l’arribada de l’extrema dreta. No resistir des de dins ha estat el gran error del PP i Ciutadans, que veurem si no els causa un disgust electoral i, potser, una crisi orgànica que acabi amb l’esbojarrada cursa dels seus líders.
