Reparar, recontruir, renéixer. L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas

Fins i tot aquells a qui no els interessa gaire el futbol, segur que avui es trobaran comentant, en algun moment del dia, que el Leicester es va proclamar ahir a la nit campió de la Lliga anglesa. Per entendre com era d’improbable, per no dir impossible, que aquest equip a 100 km al nord de Londres guanyés la Premier League, n’hi ha prou de recordar que l’estiu passat, en començar la temporada, l’aposta que el Leicester acabés campió es pagava 5000 a 1. O si ho volen en termes de mercat, tota la plantilla del Leicester ha costat menys que el jugador del Barça Arda Turan. En una època en què els pressupostos manen, el campionat d’aquest modest equip que lluitava per no baixar a segona adquireix categoria de conte de fades. Tot és un cop d’atzar? No, esclar, els favorits han fallat tots alhora, el Leicester no ha hagut de jugar cap competició internacional entre setmana, a diferència dels rivals multimilionaris, i es beneficia d’un sistema de repartiment de diners dels drets de televisió que compensa bastant més els equips petits que no pas el repartiment que es dóna a la Lliga espanyola i que fa la Lliga anglesa més imprevisible. Ara, té mèrit que un equip que, com a molt, estava fet per suportar la pressió d’evitar el descens, hagi mantingut la calma quan la possibilitat que guanyés la Lliga va deixar de ser un acudit per convertir-se en una certesa.

La lliçó que s’extreu d’aquests contes del petit que guanya tots els grans és prou clara i té un punt d’intransferible, però en l’actualitat d’avui –ja se sap que l’actualitat fa estranys companys de llit– l’he vist associada a aquest vídeo que ha rodat la Generalitat Valenciana en una campanya per augmentar l’autoestima del País Valencià, una campanya que porta per títol “Reparem, reconstruïm, renaixem”. El món acostuma a ser dels grans, però ser petit, o estar-ho passant malament, no està renyint amb tenir projecte i, sobretot, no està renyint amb no poder treballar per l’autoestima, que és un concepte clau. Ser gran sempre ha volgut dir, i més ara, en l’època de la comunicació instantània i global, tenir capacitat per imposar un relat únic, on hi ha identitats guanyadores, de primera, i identitats perdedores o de segona. Els imperis ho han estat en la mesura que han imposat el seu relat, que s’ha convertit en l’única manera de veure el món. Està ben trobat, això de "Reparar i reconstruir" com a primers passos per renéixer... No és fàcil, perquè un dels objectius dels amos del relat és atacar l’autoestima de qui pretén renéixer. Els catalans també en sabem, d’això, i no ens ha anat pas malament.