La reminiscència cubana dels CDR
Malgrat les diferències, els moviments comparteixen la capacitat de mobilització i el control del carrer
L’HavanaCuba ha servit històricament d’inspiració a l’independentisme català. Fa gairebé 110 anys Vicenç Albert Ballester s’inspirava en la bandera cubana per crear l’estelada amb el somni de seguir el camí de Cuba, i Francesc Macià també tenia en els catalans que vivien a l’illa un dels suports econòmics més importants del seu partit.
En ple segle XXI els Comitès de Defensa de la República (CDR), protagonistes aquesta setmana pels talls de carreteres, comparteixen sigles amb els Comitès de Defensa de la Revolució, que funcionen a Cuba des de fa 57 anys com un sistema de vigilància col·lectiva. Inspiració o coincidència? Fonts de Poble Lliure, una formació vinculada a la CUP que va ser la primera a teoritzar sobre la protecció dels col·legis l’1-O, assenyalen que el model dels CDR cubans va ser un referent en la creació dels comitès catalans: “Hi ha una part d’inspiració; l’organització de base i la defensa de la República beu d’aquesta experiència”. Des del CDR de Sant Cugat del Vallès, el primer que es va constituir a Catalunya, asseguren, en canvi, que no van escollir el nom com a homenatge: “Va ser una coincidència, no va ser una cosa buscada, tot i que no ens genera cap antipatia”. Sigui com sigui, tots dos estan inspirats per una mateixa filosofia: la capacitat de mobilització ràpida i el control del carrer.
Com en el cas català, els CDR cubans es van crear en un moment de màxima efervescència política un any després de l’arribada de Fidel Castro al poder. Aprofitant l’entusiasme revolucionari, Castro va crear l’organització per fer front al terrorisme i sabotatge en els primers anys de la Revolució. Només unes setmanes després d’un greu atemptat on van morir més de 100 persones, a cada carrer de Cuba es va constituir un CDR per dur a terme “guàrdies revolucionàries que duraven tota la nit” amb l’objectiu d’informar de qualsevol activitat sospitosa, segons explica Elia Piñeiro, presidenta del CDR del seu carrer durant més de 30 anys.
A causa del context històric, els CDR cubans van néixer amb un component jeràrquic i bèl·lic molt diferent del cas català, que es caracteritza per la seva horitzontalitat i per les seves accions de protesta. Al país caribeny, els veïns trien qui serà el president del seu carrer, després els presidents decideixen el del barri, aquests els de la ciutat, i després de la província fins a arribar a nivell nacional, on tenen un secretariat executiu i uns òrgans de govern més equiparables als sindicats o a l’ANC.
El professor d’economia política de les Forces Armades Revolucionàries (FAR) Carlos Sera explica que els primers anys de funcionament d’aquesta organització van donar uns resultats excel·lents: “Es van evitar atacs orquestrats per la CIA”, afirma, i afegeix que “Fidel va veure que per fer front a l’enemic interior no li servia l’exèrcit, havia de ser el mateix poble”. Carlos Sera veu el procés català com “una revolució del segle XXI que posa en qüestió un estat sense disparar un tret”. I afegeix: “S’està posant en qüestió l’organització d’un estat i es veu el conflicte entre la voluntat popular i les elits oligàrquiques”. Això sí, creu que el model de CDR cubà no es pot aplicar en una societat capitalista: “Només pot funcionar si l’interès comú de la causa permet aparcar les diferències ideològiques”.
Després dels tempestuosos primers anys de la Revolució, la feina del CDR va anar adaptant-se. I les visions són divergents. Elia Piñeiro destaca que les guàrdies van centrar els seus esforços en la neteja de carrers, donacions de sang, la cura de la gent gran, i que van millorar la seguretat dels carrers de l’illa. Però hi ha molta gent que atribueix als CDR la por dels cubans a parlar. La prevenció dels atacs terroristes va donar pas a una vigilància ideològica molt més subtil que convertia el president en una persona poderosa. “El CDR ho sap tot. Qui entra i qui surt de cada casa, si la veïna ha comprat carn, si l’adolescent ha canviat de parella...Tot”, destaca un crític amb el sistema que prefereix no donar el seu nom. Considera que el sistema va empoderar els tafaners que estaven pendents de si tothom col·laborava amb les tasques “voluntàries”. El president del CDR tenia la responsabilitat de “verificar” l’expedient d’un veí per veure si era apte per treballar en una empresa estrangera o cursar determinats estudis. “Per aquest motiu era important estar ben considerat socialment i ideològicament davant d’aquesta persona”, explica.
Actualment els CDR estan clarament en decadència. Les difícils condicions econòmiques van obligar els cubans a sobreviure com podien -moltes vegades recorrent a il·legalitats-i el sistema es va veure obligat a fer els ulls grossos de forma general. “Ja no es fan guàrdies cada dia, però si se sap que hi ha un violador per la zona es reactiven. El mes passat vam agafar-ne un gràcies a la guàrdia cederrista”, apunta l’Elia.
“Els CDR estan obsolets. Són com un avi rondinaire a la família que tothom li diu que sí però ningú l’escolta”, opina la Gabriela, que explica que actualment els presidents del CDR són més semblants als d’una comunitat de veïns. En canvi, el Carlos opina que es tracta d’un problema “conjuntural” i que en el futur tornaran a tenir la importància dels seus millors anys, encara que sigui amb una revisió de les seves funcions.
Sense paral·lelismes
Molts cubans veuen amb simpatia el Procés, encara que el redueixen a un tema econòmic. Tot i això, rebutgen qualsevol paral·lelisme amb la independència cubana i valoren els CDR catalans amb una barreja de sorna i incredulitat. “Si voleu la independència tanqueu tots els CDR, perquè sinó tots els cubans que viuen a Barcelona es faran espanyolistes”, diu rient el Juan.
