Quatre anys esperant que baixi “el suflé” català i sense ànim de seduir

• REFORMA DE LA LLEI DEL TC PER IMPEDIR DESACATAMENTS DE SENTÈNCIES
• RECURSOS CONTRA LLEIS SOCIALS O DE CREACIÓ D’ESTRUCTURES D’ESTAT
• MECANISMES DE CONTROL EN L’ACCÉS ALS CRÈDITS PER PAGAR PROVEÏDORS
• MESURES RECENTRALITZADORES QUE HAN AFECTAT EL TERCER SECTOR, L’ECONOMIA, EL SÍNDIC DE GREUGES O EL DOGC

Aclaparat per la batalla contra la crisi, molt dura els anys 2012 i 2013, i el rebuig a les mesures impopulars del seu govern i als seus incompliments, Mariano Rajoy no va tenir cintura el matí del 20 de setembre del 2012 a la Moncloa. Després de la gran manifestació independentista de la Diada va traslladar a Artur Mas un no sense contemplacions a la proposta de pacte fiscal que CiU, ERC, ICV-EUiA i, parcialment, el PSC havien avalat al Parlament. El suport del PSOE d’Alfredo Pérez Rubalcaba al cop de porta van refermar Rajoy.

Començava el procés cap a l’estat propi, primer en forma de demanda de consulta fruit de les eleccions del 2012 i després d’un plebiscit, el 2015, en què els independentistes no van aconseguir majoria absoluta de vots però sí d’escons i es guanyaven, altre cop, el dret al referèndum.

Rajoy no s’ha mogut del no. “No puc negociar el que no em pertany ni a mi ni tan sols al Congrés perquè és de tots els espanyols”, és el que més se li ha sentit dir, en referència a la sobirania nacional. Ha passat quatre anys atenallat per les pròpies conviccions, amb el confort que li donava el suport socialista contra Mas, i vigilat per l’ala més dura del seu partit i la premsa conservadora. No ha volgut diàleg (ha fet fracassar la tercera via) i ho ha fiat tot a la idea que el procés morís sol per les divisions o gràcies a una recuperació econòmica que fes baixar “el suflé”. El periodista Raimundo Castro assegura que esperava “que Mas reculés” i que ha comès l’error “de no oferir-li cap incentiu” perquè, si bé admet que potser no n’hi hauria hagut prou, podria haver dividit el sí. Segons ell, no ho fa perquè Rajoy mai ha donat possibilitats d’èxit al procés i és electoralista: “Segueix el camí del segon mandat d’Aznar: mà dura amb Catalunya perquè per cada vot perdut allà creu que en guanya dos a la resta d’Espanya”, sintetitza.

La negativa al diàleg de Rajoy i l’enduriment de la posició sobiranista han dut a un enfrontament sense precedents. Però, paradoxalment, mentre la debilitat de l’autogovern es fa evident, el sobiranisme creix. El politòleg Lluís Orriols explica que entre un 10% i un 15% dels independentistes són “reactius” i això converteix Rajoy en “el gran responsable” del conflicte. Apunta que l’agressió a l’autogovern no té parangó i que els condicionants als crèdits del fons de liquiditat autonòmic (FLA) “anul·len de facto l’autonomia” més que qualsevol altra de les mesures que s’han pres.

Segons Orriols, la insatisfacció amb l’ statu quo és compartida a Catalunya i a Espanya, i el problema es fonamenta “en el divorci sobre les solucions”. En un lloc creix l’independentisme com a resposta i en l’altre la recentralització. Rajoy no pensa revisar la seva posició, deixa les mesures de resposta -sempre “proporcionades”- en mans del TC i posa una espelma a la divisió de l’independentisme i al temor de la societat catalana al salt al buit.