Les reivindicacions territorials a Catalunya: així pot canviar el mapa en els pròxims anys

BarcelonaSi no hi ha un gir de guió majúscul, el Lluçanès es convertirà aviat en la 43a comarca de Catalunya. Només falta decidir què passa amb els cinc municipis que, quan es va fer la consulta sobre el tema, van decidir que no en volien formar part. Però el Lluçanès no és, ni de bon tros, l'única reivindicació territorial que bull a Catalunya. El mapa català és més viu que mai i no són poques les persones, col·lectius, municipis o conjunts de municipis que aspiren a canviar-lo. Aquests són alguns dels casos.

Comarques: dues de ben noves

Que la distribució comarcal és canviant no només ho demostra el Lluçanès: l'anterior modificació no té ni deu anys i és de quan es va crear el Moianès (2015). A part d'aquests dos casos, hi ha altres territoris als quals els agradaria fer el pas, tot i que ara mateix estan lluny d'aconseguir-ho. Un exemple és el Montserratí, una comarca projectada al voltant de la muntanya de Montserrat que agruparia el nord del Baix Llobregat i una petita part de l'Anoia.

El 2017 es va celebrar un gran acte per posar les bases de la reivindicació, però al cap d'uns mesos es desinflaria. "Tot va quedar eclipsat per l'1-O", explica en conversa amb l'ARA el geògraf Joan Soler, protagonista aquell dia. Entre el referèndum i el 155 posterior, la sacsejada política i administrativa va ser tan forta que els defensors del Montserratí van perdre empenta. Els seus padrins polítics, també. Tot i això, Soler defensa que la pertinença a aquest territori encara "és un sentiment molt arrelat al món associatiu". La zona abasta més de 100.000 habitants, set vegades més que el Moianès.

Algunes de les reivindicacions de noves comarques estan recollides a l'informe Roca (2000), un document de reestructuració territorial liderat per l'exdirigent de CDC que va generar molt soroll, però al qual ningú va fer gaire cas. Allà es parlava –a part del Moianès i el Montserratí– de l'Alta Segarra, la Selva Marítima, la Vall de Camprodon i el Segre Mitjà. També s'hi apuntava el Lluçanès i el Baix Montseny.

El catedràtic de geografia de la Universitat de Lleida Jesús Burgueño és un defensor el Segre Mitjà –o Mig Segre– perquè considera que donaria millor encaix a poblacions com Artesa o Ponts, que ara se senten "desateses i perifèriques" dins la comarca més gran de totes, la Noguera. Una de les explicacions sobre per què uns nuclis se'n surten i altres no és que cada territori és un món. Per exemple, l'ambició comarcal del Lluçanès té molta més traçabilitat històrica, ja que "ja era sotsvegueria en la Catalunya preborbònica".

Municipis: la frustració de Medinyà

Si el mapa comarcal és entretingut, el municipal no es queda curt. La prova es va viure al Parlament aquesta mateixa setmana, quan es va aprovar que els municipis de Biosca i Torà deixin la comarca de la Segarra –i la vegueria de Lleida– i passin a formar part del Solsonès –i de la vegueria de la Catalunya Central–. Fa més d'una dècada que ho demanaven per un motiu ben simple: la majoria dels seus serveis –aigües, justícia, tributs i registre de la propietat– ja estaven vinculats al Solsonès.

A Aiguafreda passa tres quarts del mateix: volen deixar el Vallès Oriental per Osona. "Tots els nostres joves estudien a Centelles (Osona)", esgrimeix el seu alcalde, Miquel Parella, com un dels molts motius que fan que els veïns mirin més al nord que al sud. L'any passat van fer una consulta i ara està en mans de la Generalitat.

Però si hi ha una ferida gran en el mapa municipal és la de Medinyà, que va viure una història rocambolesca. Poble annexionat a Sant Julià de Ramis durant el franquisme (1972), el Parlament el va declarar de nou independent el 2015 després de dècades de lluita veïnal. De fet, va ser municipi independent més de dos anys fins que el Tribunal Constitucional va decidir anul·lar-ho.

Diverses curiositats envolten el cas: potser la més rellevant és que el PP hi va votar a favor al Parlament i després el mateix PP, des del govern espanyol, va impugnar l'acord. "La decepció va ser molt i molt gran", rememora Montse García, que va ser la presidenta de la junta gestora que es va enfrontar a tota la burocràcia per intentar certificar la independència. No se'n van sortir. "Després se n'ha tornat a parlar, però la gent està molt desanimada", conclou.

No és l'únic cas que deixa detalls curiosos. També hi ha l'exemple de Bellaterra, entitat municipal descentralitzada (EMD) adscrita a Cerdanyola del Vallès. El 2015 va votar a favor de la seva independència, però com que no ho va aconseguir, ara vol deixar de pertànyer a Cerdanyola per entrar a formar part de Sant Cugat del Vallès. Un dels arguments és que el pas de l'AP-7 i les instal·lacions de la Universitat Autònoma suposa que facin vida en un municipi al qual no pertanyen. "No tenim cohesió social amb Cerdanyola, la tenim amb Sant Cugat", esgrimeix Ramon Andreu, president de l'EMD. El cas està als tribunals.

Hi ha altres embolics ben oberts. Viladrau, Espinelves i Vidrà formen part de la província de Girona i, a la vegada, són municipis d'Osona, una comarca de la província de Barcelona. La Cerdanya continua partida: una part és Lleida, l'altra Girona. D'enrenou, no en falta enlloc.

Vegueries: el mur infranquejable de les províncies

Per acabar de culminar un trencaclosques territorial ben actiu, a Catalunya hi ha la singularitat de les vegueries. El Parlament va aprovar el 2010 aquesta divisió territorial pròpia que pretenia substituir les províncies i, fins i tot, les va arribar a ampliar el 2017 creant la vuitena vegueria, la del Penedès. Tot i que la llei continua en vigor, no s'han fet mai. Hi ha un delegat territorial de la Generalitat a cada lloc i diversos serveis territorials s'estructuren seguint aquest criteri, però mai ningú ha vist un veguer en cap.

L'Estat no ha acceptat mai suprimir les províncies a Catalunya. Com fer-ho? Segons Burgueño, amb "voluntat política" –aquí i allà– n'hi hauria d'haver prou. Ho veu "complicat però no impossible". "Al principi de la legislatura tampoc ningú hauria dit que ERC i el PSC pactarien els pressupostos", conclou.