El rei, preàmbul de la intervenció
El discurs del rei Felip VI té l’estructura clàssica dels preàmbuls que acostumen a encapçalar una resolució, decret llei o norma. No se situa en el marc de la notícia sobre Catalunya. No es refereix als enfrontaments i la repressió que es van produir durant la jornada del referèndum, ni a la contundent vaga general de protesta de dimarts. Del seu missatge no se’n pot deduir què ha passat. Tot, en matèria de fets, és implícit. Menys la gravetat, això sí, de la situació.
Tot indica que existeix un repartiment de la feina entre la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i el cap de la Casa del Rei, Jaime Alfonsín, tots dos llicenciats en dret. I en aquest repartiment hi ha també el dispositiu que ja té preparat el govern espanyol per portar al Senat, i del qual la vicepresidenta, de manera abstracta, ha presumit en reiterades ocasions. Rere les paraules del rei hi ha, doncs, l’esborrany de decret llei que el govern de Rajoy ja té per respondre a la declaració d’independència. De fet, els serveis jurídics del Senat ja estudien una sol·licitud d’autorització de l’article 155 però encara cal definir quines són les “mesures necessàries” i com se n’asseguraria el compliment. El govern espanyol analitza també si cal incloure entre aquestes mesures l’aplicació de l’estat d’alarma, que va dur a militaritzar els controladors aeris el desembre del 2010. Hi ha, a més, una altra incògnita per resoldre. ¿Aquest dispositiu de “mesures necessàries” només seria aplicat en cas de declaració de la República Catalana, o la crisi està en un grau tan avançat que Rajoy ja ha baixat el seu dit polze, amb independència o sense?
Lluny d’exercir el seu paper com a àrbitre i moderador entre institucions que li atribueix l’article 56 de la Constitució, amb l’agressivitat del seu discurs el rei ha optat per presentar-se més com el cap suprem de les forces armades, a les quals l’article 8 del títol preliminar confereixen la defensa de la integritat i l’ordre constitucional d’Espanya.
“És responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions, la vigència de l’estat de dret i l’autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d’Autonomia”, va arribar a dir el rei. Una frase en què es pot apreciar aquell aire de preàmbul que acostuma a anticipar una resolució o decret llei. Això també queda subratllat quan assenyala que el govern català ha “menystingut els afectes i sentiments de solidaritat que han unit i uniran el conjunt dels espanyols; i amb la seva conducta irresponsable fins i tot pot posar en risc l’estabilitat econòmica i social de Catalunya i de tot Espanya”. Aquest és un altre element que justifica un decret llei: intervenir en una crisi que afecta l’interès de tot l’Estat. Hi ha una altra dimensió del discurs i de la fermesa de la resposta reial. A Espanya l’existència de la monarquia mai ha sigut sotmesa a la consideració popular -ni en forma directa ni, indirectament, pel que fa als drets de successió de l’home i la dona- i el que s’ha sotmès a consideració dels catalans és la creació d’una República, cosa que crea la possibilitat, per més remota i quimèrica que sembli, de trencar la monarquia.
L’arbitratge i la moderació, doncs, han quedat enterrats i s’ha perdut tot l’interès per dissimular-ho.
