Joan Carles I va fer del seu gendre un traficant d’influències
PeriodistaLa sentència del Suprem apunta, amb la boca petita, a la història central a la pàgina 233: la relació d’Iñaki Urdangarin amb el seu sogre, el rei Joan Carles I, “va aconseguir moure la voluntat tant de José Luis Ballester com de Jaume Matas per obtenir la contractació amb Nóos saltant-se qualsevol concurrència i els condicionants que es podrien derivar d’una tramitació ajustada a la legalitat”.
Clar i català: tràfic d’influències. Va ser cap al 2003 quan Joan Carles I, segons tots els testimonis, després de visitar el fantàstic pis de Barcelona de la infanta Cristina i Iñaki, li va dir al seu gendre: “Home, Iñaki, no podeu viure aquí. Intenta donar-li a la meva filla una casa amb més espai, més nivell, d’acord amb les seves necessitats i el seu estatus”.
Urdangarin, un jugador d’handbol retirat, per seguir el camí que li indicava el seu sogre, necessitava generar uns ingressos que estaven fora del seu abast. Entre ell i la infanta esgarrapaven uns 190.000 euros anuals. La veritat és que poc temps després el matrimoni va demanar un préstec hipotecari a La Caixa, on la infanta treballava, per valor de gairebé 6 milions d’euros a trenta anys per comprar-se el palauet. Uns mil metres quadrats a Pedralbes. El que podien reunir amb el seu bonic pis de Barcelona no superava els 400.000 euros. Iñaki, doncs, havia complert el somni de Joan Carles per a la seva princesa. Li havia donat el que el seu pare desitjava. Ara havia de pagar més de 200.000 euros a l’any. Iñaki tenia clar que els diners ja sortirien d’algun lloc. ¿Que potser no l’hi havia suggerit el seu sogre, que s’embarqués en aquesta història? La seva targeta de visita era la Casa del Rei. Només podia treballar aquesta relació, coneguda arreu del món. En lloc de cedir-los, per exemple, alguna casa oficial a Barcelona i confiar a Iñaki i Cristina l’única feina possible, donar suport a les activitats de la Casa del Rei, el rei va estimular els negocis. I aquests negocis només tenien un nom i cognom: tràfic d’influències.
Cordó sanitari
Era com si Iñaki passés un platet en el qual tots els que hi aportaven diners -fons públics de les comunitats autònomes- veien l’escut de la Casa del Rei. Però no només és que els altres ho veien així i pagaven l’impost; en moltes ocasions, a Joan Carles no li queien els anells per escriure alguna carta en què recomanava els serveis del seu gendre. Quan a finals del 2011 Joan Carles ja va tenir els indicis que la tempesta judicial s’acostava va intentar crear un cordó sanitari entre ell i Urdangarín. Però ja no era possible aturar la maquinària.
Aquest tall abrupte va causar una crisi familiar. Perquè la reina Sofia sabia que el seu marit havia estimulat Iñaki i ara intentava mirar cap a una altra banda. També aquest incident va aprofundir una llarga crisi conjugal portada amb sordina. Joan Carles, en un d’aquests moviments als quals ja estava acostumat des dels anys setanta, va arribar a la conclusió d’ Il Gattopardo, l’obra de Lampedusa en la qual Tancredi diu al seu oncle sobre la revolució que impulsa Garibaldi: “Es tracta de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”.
El cas Nóos no va ser l’únic que va impulsar l’abdicació, en què la crisi conjugal i les aventures van jugar també un paper estel·lar, però va ser el desencadenant. El príncep Felip ja estava preparat. S’havia de ser, doncs, atrevit. Assumir les responsabilitats reials. Heus aquí, doncs, la crònica de l’abdicació del 2 de juny del 2014.