Regular o prohibir les portes giratòries?
Les energètiques són les més actives a l’hora de fitxar antics presidents, ministres i alts càrrecs
BarcelonaQuè busquen les grans empreses energètiques quan incorporen polítics com a assessors o quan els situen directament als consells d’administració? ¿Experiència en gestió pública o més aviat la cartera de contactes i influència en els governants actuals? Alguns partits i organitzacions fins i tot apunten que no és sinó el pagament de favors pels serveis prestats. Sigui el que sigui, la legislació espanyola -a l’estil d’altres països europeus- posa bàsicament un límit al que popularment s’anomenen portes giratòries : han de passar almenys dos anys des d’haver plegat fins que els alts càrrecs puguin treballar per a empreses afectades per les seves decisions. L’últim cas sonat ha sigut el de l’excandidat socialista a l’Ajuntament de Madrid Antonio Miguel Carmona, que recentment ha fitxat com a vicepresident d’una filial d’Iberdrola i ha fet que fins i tot el seu partit, el PSOE, se n’hagi desmarcat en plena època de rècords històrics del preu de la llum.
La situació no és ni de bon tros nova. Per les elèctriques hi han passat una vintena de ministres en els últims anys, desenes de secretaris d’estat i molts líders polítics, entre els quals fins i tot dos presidents del govern espanyol. Esclar que la majoria no havien carregat abans tan frontalment contra les portes giratòries com Carmona, habitual de les tertúlies als mitjans de comunicació.
“Les portes giratòries no són bones ni dolentes. Hauríem de canviar el debat: són una realitat. El problema és que no hi ha prou transparència. Ara hi ha qui planteja prohibir-les (Unides Podem ho ha defensat aquesta setmana), una reacció que em sembla exagerada”, explica a l’ARA Helen Darbishire, la directora executiva d’Acces Info, una ONG que fa lobi a favor de la transparència. La bona regulació dels lobis i dels conflictes d’interès és precisament la clau, segons ella, així com també garantir la transparència en totes les fases de la presa de decisions al sector públic.
Gas Natural (actualment Naturgy) va incorporar al principi del 2011 Felipe González com a conseller independent a raó de 126.000 euros anuals. Quatre anys més tard renunciava al càrrec perquè era “molt avorrit”, segons va confessar en la presentació d’un dels seus llibres. Pocs mesos després de la incorporació de González a Gas Natural, José María Aznar fitxava per Endesa per assessorar-los en el mercat llatinoamericà a raó d’uns 200.000 euros anuals. Tant Aznar com González van participar en la privatització d’aquestes energètiques, però no van incórrer en cap incompatibilitat per assessorar-les.
Opacitat en la regulació
La codirectora de Civio, Eva Belmonte, també posa el focus en la regulació dels lobis i dels conflictes d’interès. Considera que s’han d’endurir les sancions i, sobretot, fer més ferri el control. “No és que l’actual llei estigui malament, és que no se’n controla el compliment”, lamenta, i apunta a la dimensió reduïda i a “l’opacitat” de l’oficina que controla els conflictes d’interès.
Endesa, Naturgy i Iberdrola són algunes de les empreses de l’Íbex-35 acostumades a comptar amb expolítics, però la llista és llarga. I són les elèctriques les que, segons Belmonte, haurien de tenir un control més estricte perquè són especialment sensibles a la regulació pública.
L’any passat, la incorporació de l’expresident de la Generalitat José Montilla a Enagás va generar molta polèmica a Catalunya. Ell va destacar que haver sigut ministre d’Indústria (2004-2006) li donava “perspectiva” sobre l’activitat gasística i va rebutjar qualsevol debat ètic quan els partits -tots menys el PSC- el van criticar: “Cadascú té la seva [ètica] i no tothom hi ha de coincidir”, va dir al Parlament. Com Aznar i González, Montilla no té un sou d’expresident, però els pressupostos públics cobreixen les despeses de les seves oficines.
Al gràfic que acompanya aquesta informació es poden veure polítics -la majoria ministres del PP i del PSOE, però també càrrecs de CiU i del PNB- que han estat vinculats a les energètiques. El cas d’Enagás -participada per l’Estat amb un 5% de la propietat- potser és el més paradigmàtic, perquè avui la meitat del seu consell d’administració (8 membres de 16) és ocupat per expolítics.
I també el de Red Eléctrica (20% propietat de l’Estat), que actualment presideix Beatriz Corredor, ministra d’Habitatge (2008-2010), precedida en el càrrec per Jordi Sevilla, titular d’Administracions Públiques també al govern de José Luis Rodríguez Zapatero. També hi ha qui fa el pas contrari, com Luis de Guindos (d’Endesa a Economia) i Josep Borrell (de la política a Abengoa i, de nou, a la política).
“Per què els fitxen? En la majoria de casos no és per la seva preparació, sinó per l’agenda. ¿Fins a quin punt és lícit?”, es pregunta Belmonte. El debat no sembla de fàcil solució i això que al creador de les portes giratòries (de les físiques, no de les figurades), Theophilus Van Kannel, el van premiar per la seva contribució a la “comoditat, benestar i felicitat de la humanitat”.