Les regles del joc salten pels aires

MadridUna de les pitjors conseqüències de l'etapa que vivim és que han saltat pels aires les regles del joc. Diu Aznar que està preocupat però que Espanya resistirà la prova, en referència a la suposada devastació del principi d'igualtat que suposa la llei d'amnistia. Però mentre ens trobem amb aquesta mena de declaracions grandiloqüents, els mateixos que les fan promouen actuacions que demostren una manifesta voluntat de manipulació d'institucions i procediments, com si això no tingués importància. Si no fos perquè no m'agrada exagerar diria que estem assistint a una mena de lawfare generalitzat. Lawfare, recordem-ho, vol dir instrumentalització de la justícia amb finalitats polítiques. I en aquest context jo dono a l'expressió un significat i un sentit més amplis, per referir-me a les iniciatives que persegueixen senzillament manipular el funcionament de les institucions, les seves capacitats i mecanismes, en una estratègia en què tot s'hi val per guanyar la partida.

Us poso uns exemples. Ha dit Vox que el Senat ha de negar-se a tramitar la llei d'amnistia. Així, pel broc gros, no cal matisar res. Ens hi neguem, i punt. El PP, més subtil, ha portat el debat a la mesa de la cambra alta, on té majoria, i el que ha decidit és demanar un informe al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) sobre la mateixa llei, quan tractant-se d'una proposició de llei, l'òrgan de govern dels jutges no hi té res a dir, perquè legalment no li correspon fer cap dictamen. Però tant se val, es demana, i ja ens el faran, no ens cal patir. I a més, la majoria conservadora del CGPJ dirà el que ens convé, i és que la llei és inconstitucional. ¿Que resulta que aquest informe no s'hauria de fer perquè no té cap suport legal demanar-lo? I això a qui li importa? La qüestió és acumular fets i arguments contra l'adversari polític. Ara que baixa la participació a les manifestacions davant de la seu del PSOE, un bon dictamen serveix per seguir atacant l'oponent i tractar de desgastar-lo.

Si amb això no n'hi ha prou, un bon nombre de recusacions de magistrats del Constitucional també fa bon servei. Els que han presentat els primers recursos d'empara contra la llei d'amnistia saben perfectament que no tenen cap possibilitat de prosperar. Però tant és, perquè grapades amb els recursos van les recusacions contra els magistrats del grup progressista del tribunal, a veure si en fem caure algun. Només ho aconseguiran amb l'exministre de Justícia Juan Carlos Campo, que ja ha dit que s'abstindrà d'intervenir sobre els recursos contra la llei, quan s'aprovi al Congrés, perquè quan va informar a favor dels indults va afegir que eren constitucionals, no com l'amnistia, que ell considera contrària a la Constitució. Però les recusacions contra els altres quatre es rebutjaran, i ells no tenen cap intenció d'abstenir-se. Ara bé, ja els haurem tocat i assenyalat com a servidors del govern de Pedro Sánchez i disposats a beneir tot el que pugui convenir al líder socialista.

Podríem seguir una bona estona. El fiscal general no és idoni per al càrrec perquè va ser fiscal de sala –la categoria més alta a la carrera– a la seva predecessora, Dolores Delgado, i la presidenta del Consell d'Estat, Magdalena Valerio, no pot seguir al capdavant d'aquesta institució perquè no és una jurista de reconegut prestigi. Són decisions que no s'havien pres mai i que van en la línia que bufa el vent, que és la d'una oposició ferma a la política de pactes de Sánchez i les seves condicions, singularment la llei d'amnistia. El PSOE, en definitiva, està pagant cada dia un preu més elevat per uns acords en els quals no era imprescindible introduir determinades clàusules. I tot això em fa pensar que després veurem com del dit al fet hi va un bon tros. Faig un salt temàtic fort per dir-vos que no tinc gaires expectatives que el diàleg iniciat a Ginebra serveixi per a gran cosa. Aquí també intueixo una mena de lawfare polític, és a dir, no d'un ús desviat de la llei, sinó d'una declaració d'intencions que probablement no es complirà. No crec que els socialistes –amb verificadors internacionals o sense– puguin aguantar la pressió d'unes negociacions fora d'Espanya i a les fosques, com han començat.

Els contrapoders dins i fora d'Espanya

El primer signe de reconducció és que Sánchez hagi posat a l'agenda la qüestió del finançament autonòmic. El PP creu que és una maniobra de distracció, com l'oferiment de diàleg i una trobada amb Feijóo. Han dit que es tracta de fer veure que es parla amb tothom, ja sigui a Ginebra o a Madrid. Però no és tan senzill. La reunió aquest dilluns del Consell de Política Fiscal i Financera servirà perquè el PP tingui l'oportunitat d'exhibir tot el seu poder territorial. I segurament criticaran que el govern parli amb altres d'amagat. Aquí seran el PSOE i Sumar els acusats de trencar les regles del joc, en benefici de Junts i ERC. No sé si el verificador salvadoreny tindrà gaire feina i llarga vida en aquesta funció. Començo a dubtar-ne. En part, perquè tot el que s'acordi al final ha de passar per les institucions, i en aquest sentit no és cert que el futur d'Espanya es decideixi a Suïssa. Però no va quedar gens lluït que Pedro Sánchez hagués de dir que les reunions es fan a Ginebra perquè alguns participants “viuen fora d'Espanya”, com si fos per simple elecció de residència i no per estar lluny del Suprem i les seves ordres de detenció. Ja veieu que tinc molts dubtes que aquest capítol de les negociacions amb verificador acabin bé. Penso més aviat en aquelles tècniques de pesca que consisteixen en anar donant corda al peix fins que es cansi. I en aquest cas es tracta d'un peix que no trauria cap profit de donar suport a una moció de censura.

Finalment, una de Podem i Sumar, un terreny on tampoc es pot parlar de respecte a les regles del joc. Els cinc diputats de Podem també són presoners: no poden fer caure l'edifici dels pactes, perquè si ho fan ja poden plegar de la política. Però havien pagat un alt preu sortint del govern. Era injust que no els deixessin parlar al Congrés. Ells, en canvi, s'havien compromès a mantenir-se al grup parlamentari amb Sumar. Estem llestos. Aquí ningú se sent inclinat a respectar acords ni regles del joc. O potser és veritat que el caos és senzillament l'ordre que no acabem d'entendre?