La regla número 1 del Congrés: Sánchez sempre guanya

MadridDe vegades algú em pregunta com és possible que Pedro Sánchez sempre acabi sortint-se amb la seva, que si té una flor en aquella part del cos, que si totes li ponen, etc. En realitat, Sánchez té una estratègia (i una tàctica) molt definida que li funciona molt bé. I com en el futbol, la mica de sort necessària per guanyar títols.

Sánchez té una habilitat que desespera els seus contrincants per adaptar el seu discurs amb molta rapidesa a les circumstàncies canviants. I sempre amb el mateix objectiu: situar-se en una posició inatacable. Ho fa amb un mètode que ja coneixem a Catalunya, i és el de demanar unitat. Davant de la pandèmia: unitat. Davant de la guerra: unitat. De manera que estreny al màxim el marge de maniobra per fer-li oposició o, en el cas dels seus socis, de poder-se desmarcar. Tant la pandèmia com la guerra li serveixen, a més, per espolsar-se qualsevol responsabilitat. Iquan veu que alguna cosa l’està desgastant (vegi’s les restriccions), les traspassa ràpidament a les comunitats autònomes. Sánchez sempre se situa per damunt de tothom. I mai, mai, res és culpa seva.

La seva gran carta, però, és Vox. L’extrema dreta li facilita molt les coses, a Sánchez, per això, com ja va fer Miterrand en el seu dia amb el Front Nacional, no està especialment interessat que desaparegui. D’una banda, Vox li permet tenir collat el PP, que està dividit i incòmode al voltant d’aquesta qüestió. I ara amb Feijóo encara més, perquè, en un gir surrealista, resulta que Casado va traient pit a Europa que ell mai va pactar amb l’extrema dreta. El PP ha de trobar la manera de convèncer Vox que no faci res estrident al govern de Castella i Lleó, almenys fins a les eleccions andaluses, que es prefiguren com la batalla decisiva en el camí de la dreta cap a la Moncloa. Però això és com demanar-li a un escorpí que no piqui. Picarà més o menys fort, però acabarà picant.

L’amenaça de l’aliança PP-Vox també serveix a Sánchez per collar els seus socis de govern, que sempre es troben en la mateixa disjuntiva. Si tomben o critiquen una proposta del govern, el posen en perill i estan obrint la porta a l’extrema dreta, com li ha passat a Unides Podem amb Ucraïna. Aquesta estratègia només li ha fallat en una ocasió, a Sánchez, amb la reforma laboral. Però fins i tot en aquella ocasió al PSOE ja li anava bé treure una llei sense el suport d’ERC i Bildu. I quan l’estratègia falla, com va ser el cas, llavors sí que apareix la sort.

El resultat és que tothom al Congrés balla al ritme que decideix Sánchez. Sempre troba la manera que el cost de tombar-li una iniciativa sigui superior al de donar-hi llum verda, com ha passat aquesta setmana amb la llei d’habitatge o la investigació dels abusos de l’Església. I quan els socis es volen penjar la medalla que han aconseguit portar el PSOE al seu terreny, acaben topant amb la regla número 1 d’aquest joc: Sánchez no cedeix mai, i sempre guanya.

ELS DETALLS

Acostumat a mirar-s’ho tot sempre des de Galícia, des que ha fet el pas per liderar el PP a tot l’Estat Alberto Núñez Feijóo ha comprovat que necessita refrescar les classes de geografia. Divendres, en un dels primers actes de la gira que farà per tot l’Estat per presentar la seva candidatura a presidir els populars, es va plantar a València dient que era un honor per a ell ser a... la Costa Daurada!  

El missatge d’unitat que pregona el PP de portes endins després de la guerra civil que es va viure per defenestrar Pablo Casado i Teodoro García Egea sembla haver quallat amb especial força entre els populars catalans. Tanta sintonia hi ha, que divendres Santi Rodríguez i Oscar Ramírez van comparèixer en roda de premsa gairebé mimetitzats, apostant tots dos per una americana de color verd.