Reformar l'Estat des de dins o des de fora?

BarcelonaEl posicionament de Carles Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició és perfectament coherent amb la seva aposta estratègica quan va decidir marxar a l'exili. Del que es tracta, en la seva opinió, és de guanyar la partida judicial en l'àmbit europeu per així obligar l'estat espanyol a reformar-se i homologar-se a altres països amb més pedigrí democràtic, com la mateixa Bèlgica, que acull les institucions de la Unió. Aquesta via té l'avantatge que situa el conflicte en un àmbit, l'internacional, que incomoda i enerva molt l'Estat (que veu com pateix derrotes doloroses), però és lenta i de resultat incert al final del camí.

Cinc anys després, encara no hi ha un itinerari cert i definit que permeti a Puigdemont afirmar que podrà tornar a trepitjar Catalunya sense risc de ser detingut i, encara menys, una expectativa que hi hagi un canvi substancial a l'Estat que permeti, per exemple, la celebració d'un referèndum. També és cert que si tot el Govern hagués marxat a l'exili i les forces independentistes haguessin optat per una política de no implicació en la governabilitat espanyola, els 4.000 represaliats pel Procés haurien estat encara més indefensos davant la repressió de l'Estat. L'independentisme no té prou xarxa ni mitjans per suportar un exili tan nombrós.

En canvi, la lectura que en fa ERC després de l'octubre del 17 és completament diferent. Davant la fragilitat i indefensió absoluta de les institucions catalanes davant la maquinària de l'Estat, exemplificada en el 155 i en la causa general contra l'independentisme, el que cal és aprofitar totes les escletxes possibles per anar desmuntant, des de dins i aprofitant l'aritmètica parlamentària al Congrés, aquesta hidra de múltiples caps. És una estratègia menys èpica, que beu d'un diagnòstic més pessimista de la correlació de forces, i que dona fruits que no sempre es poden explicar, tot i que sempre es pot exhibir el gran triomf dels indults (que molts a Junts veien impossibles). El preu a pagar, però, és assumir la contradicció que suposa donar suport a un govern de l'Estat del qual et vols independitzar. Però també és la manera de frenar l'amenaça que suposaria un govern del PP i Vox. La teoria del mal menor.

El que resulta curiós és que el que han acabat per ser dues estratègies diferents però fins a cert punt complementàries, amb èxits a dins i a fora, han acabat per fracturar l'independentisme en dos bàndols tan irreconciliables que ja ni tan sols poden governar junts. En lloc de fer de la necessitat virtut, l'independentisme ha optat per fer de la necessitat un problema.