Redibuixar el projecte de país
Relació Catalunya-Espanya
La relació Catalunya-Espanya va quedar especialment malmesa en els anys del Procés. De fet, l’eclosió del moviment d’autodeterminació va ser la conseqüència del deteriorament d’aquesta relació, que va viure un punt àlgid amb la sentència del Tribunal Constitucional que amputava l’Estatut aprovat pel poble català. D’aquells vents collim les actuals tempestes. Si la relació entre aquestes dues realitats nacionals sempre ha tingut graus de tensió, en els darrers temps l’espiral de tensió ha estat màxim. Avui la tensió és més latent que explícita, però hi és.
Les solucions apareixen extraordinàriament complexes. Partint de la base que no és el mateix destensar l’ambient que resoldre el conflicte, per aconseguir això segon caldria pactar les bases d’un referèndum vinculant sobre la independència. A parer meu, ni el PSOE ni els poders de l’Estat no s’hi posaran bé. El PSOE pot arriscar més per necessitat que per convicció, però no se suïcidarà. I els poders de l’Estat ja hem vist de quin peu calcen.
Entenc que hi ha tres maneres d’enfocar el moment actual. Una és mantenir el referèndum com a condició irrenunciable i assumir les conseqüències de repetir les eleccions. L’altra consisteix a fer pactes amb promeses i compromisos ajornats, sabent que probablement no es compliran. I l’última passa per arribar a acords que es materialitzin abans de la investidura del nou president, i condicionar el vot als pressupostos de cada any en funció del compliment dels pactes que necessitin més temps per dur-se a la pràctica.
El principal repte
El principal repte és definir un projecte de país que garanteixi la cohesió social, el progrés material i el benestar col·lectiu. A hores d’ara, el projecte de país el tenim desdibuixat. S’estan imposant uns marcs ideològics que frenen les nostres capacitats i ofeguen les nostres energies. La por tenalla la presa de decisions, i quedar bé passa per sobre de fer el bé.
Imaginem per un moment que arribem a disposar dels poders i dels recursos d’un estat independent. Quin tipus de país construiríem? Hi ha països europeus de la nostra dimensió i població que es podrien definir així: poc atur, oportunitats de feina amb salaris dignes, economia oberta a l’exterior, estat del benestar sòlid i sostenible, consensos socials estables, democràcia d’alta qualitat i un bon equilibri entre drets i deures. Pot Catalunya aspirar a ser un país d’aquest tipus?
La meva resposta és afirmativa. Disposem del talent, els actius i les energies per ser-ho. Ens falten, però, dues coses bàsiques, sense les quals difícilment hi arribarem: les eines i el lideratge polític i social. El repte de les eines el tenim plantejat des de fa dècades; durant molt de temps reclamant l’autogovern, i en la darrera dècada reclamant el dret a decidir i la independència. El camí està traçat, tot i l’empeny d’alguns per esgarrar-lo. Tanmateix, queda pendent el lideratge; el de les idees, el de les polítiques i el de les decisions. Sense eines no es pot fer la feina; però sense lideratge, per moltes eines que es tinguin, tampoc no es pot reeixir.