50%: Una rectificació que ha trigat tres anys a arribar

SubdirectorEls fets de l’octubre del 2017 han provocat una llarga digestió en el cos social català, especialment en l’independentisme, que ha trigat gairebé tres anys a establir un diagnòstic comú. Avui dia, amb més o menys claredat, amb unes paraules o altres, una amplíssima majoria de l’independentisme reconeix que del referèndum de l’1-O no se’n podia extreure un mandat democràtic perquè no es va poder celebrar en unes condicions mínimament homologables ni va obtenir una participació majoritària de la població, de manera que no podia ser reconegut ni internament ni externament. El nou mínim comú denominador de l’independentisme, i que representa una clara rectificació respecte a l’estratègia seguida des de les eleccions del 27 de setembre del 2015, quan es va donar per bo que una majoria absoluta al Parlament legitimava la via unilateral, és que cal certificar davant de la comunitat internacional de manera indiscutible que la independència té el suport de més del 50% de la població.

L’últim sector de l’independentisme a sumar-se a aquest nou consens ha sigut l’Assemblea Nacional Catalana, que en el full de ruta aprovat per al període 2020-2021 afirma, en relació a les pròximes eleccions catalanes, que si “fruit d’aquestes eleccions es constatés una majoria social independentista del 50%+1 dels vots s’hauria de validar l’estratègia unilateral i el Parlament hauria de donar pas a la investidura d’un govern disposat a reconèixer la voluntat de la majoria social”. Però tampoc s’assegura que la independència seria immediata, sinó que caldria construir “les eines necessàries per, quan fos el moment, rehabilitar la declaració del 27-O”. En altres paraules: si a les pròximes eleccions el vot declaradament independentista (ERC, JxCat, CUP i altres) no supera la barrera del 50%, la via unilateral haurà de quedar aparcada.

Aquest recorregut, com deia, ha sigut llarg i dolorós per a alguns. Si hem de fer justícia, abans de l’1-O i en els dies posteriors els únics que advertien que no hi havia legitimitat democràtica per forçar la màquina eren els sectors moderats del PDECat, amb Marta Pascal al capdavant. Els següents a rectificar van ser ERC, amb una rapidesa sorprenent ja fins i tot durant la campanya del 21-D, cosa que indica que la reflexió de fons potser ja venia de molt abans. Però no és fins al 30 de gener del 2018, amb el rebuig a una investidura, la de Puigdemont, que consideren que serà tombada per la justícia i no servirà per recuperar les institucions, que fan oficial i sense retorn el gir.

El paper de la CUP

La CUP va quedar bastant desorientada i, tot i apuntar-se en un inici a l’estratègia legitimista (els seus quatre diputats van ser els únics que van ocupar l’escó per a la investidura fallida de Puigdemont el 30 de gener), a poc a poc ha anat comprant la idea que cal un procés previ d’acumulació de forces, tot i que sense renunciar a la retòrica més o menys revolucionària que li és pròpia.

A JxCat han conviscut diferents sensibilitats, però el seu ideòleg principal, Jordi Sànchez, ja era partidari des de la presó de no fer la DUI; per tant, sempre ha sigut poc propens a fugides endavant. Una altra cosa és que, en el seu discurs, a JxCat siguin prou hàbils i ambigus per no renunciar al votant que creu que avui dia ja es donen les condicions per aplicar la via unilateral sense haver d’esperar al 50% gràcies a la “confrontació intel·ligent”.

La conclusió, paradoxal, és que l’independentisme no està tan dividit com sembla. Bé, sí, en una cosa: com s’arriba al 50%? Per a uns, amb més tensió; per a d’altres, amb menys.