A la recerca de l’excel·lència

MIQUEL PUIG: SÍ

Bones cartes, males mans

Catalunya ho té tot per ser un dels països més pròspers i més equitatius del món: baixa natalitat (i, per tant, cap necessitat de crear molts llocs de treball a qualsevol preu), una de les taxes més altes del món de graduats universitaris i ubicació a la millor regió econòmica del món, amb una tradició industrial consolidada i amb un atractiu turístic difícilment millorable.

Dimarts et lamentaves que la Generalitat pujolista i maragallista no fes amb la política cultural el que havia fet la Mancomunitat: “Una idea, unes prioritats, unes accions. Des de l’ambició, des del fer-se càrrec del propi futur”. No t’ho discuteixo, però t’haig de recordar que això és exactament el que ha fet la Generalitat en matèria de recerca: un objectiu, uns instruments, uns recursos. Dissenyats en l’última etapa de Pujol, han sobreviscut fins ara i estan obtenint uns resultats espectaculars dels quals et suposo coneixedor. No sols no som tan incapaços com es desprèn de les teves cartes, sinó que, a sobre, ens estem convertint en un país amb una base científica remarcable. Per primera vegada a la història.

Amb tots aquests ingredients, no hauríem de ser un país “de paletes i cambrers” (en expressió de Solchaga) que expulsa graduats universitaris, que importa immigrants poc qualificats, condemnat a periòdiques crisis d’ocupació de magnitud inaudita més enllà de les nostres fronteres, que té la taxa d’abandonament escolar més elevada de la Unió perquè crea molts llocs de treball per als que només tenen l’ESO (el triple que al nord dels Pirineus), amb salaris baixíssims i amb una productivitat que fa inviable l’estat del benestar. Com ho hem aconseguit? A base de prioritzar una economia poc productiva. A base d’enganyar la població fent-li creure que cal abaixar els salaris per ser competitius i perquè es creïn llocs de treball.

Avui em toca a mi lamentar-me del que podríem haver fet en el camp econòmic. I em toca reconèixer que no podem acusar només Madrid perquè, si bé és cert que Madrid té al cap aquest model econòmic i no cap altre, l’ha implantat amb l’entusiasta col·laboració de la sociovergència catalana.

Òbviament, jo podria, com tu feies, concloure que si no ho hem fet bé fins ara tampoc no ho farem bé en el futur. Em sembla una conclusió errònia. Ja sabem que la independència no és la garantia de res. L’important és que si no marxem estem condemnats a aquest model tronat, i que, si marxem, només dependrà de nosaltres construir un país de primera.

XAVIER FINA: SÍ /NO

Un (no) model productiu com l’espanyol

L’independentisme neix i s’alimenta d’un sentiment vinculat a la identitat. Des d’aquesta arrel —sempre present tot i que darrerament amagada per raons tàctiques— creix amb la confiança en un país millor. Se’n pot tenir des d’un voluntarisme proper a la fe (“ho farem millor”). També des d’una certa desesperació (“pitjor no ens pot anar”). Crec que aquí t’hi sentiries còmode. I finalment des d’una exigència d’una base sòlida fonamentada en el passat recent (“només farem bé allò que hem fet bé”). Aquest sóc jo: en nom de la racionalitat i de l’experiència, escèptic davant les transformacions dels comportaments filles de la fe.

El model productiu català suma en els meus motius per a l’escepticisme. En aquest àmbit tampoc no tenim l’excusa de les competències. Teníem el poder i, per tant, tenim la responsabilitat del trist resultat. No sóc capaç de trobar cap diferència entre el model de desenvolupament urbanístic espanyol que va provocar la bombolla immobiliària i el model català que va provocar la mateixa bombolla. No hi ha fet diferencial. Com tampoc n’hi ha amb el turisme. En aquest cas, el globus encara no ha rebentat, però s’està fent tan gran que no ens deixa espai.

Com a conseqüència i expressió d’aquesta absència de model, trobem exemples ben propis. Tant, que no veig motius per no recaure-hi en una eventual Catalunya independent. L’aventura de Spanair va sortir cara i la tenim guardada a l’habitació dels oblits. La captació de grans inversors també ens ha donat episodis tristos. Eurovegas, Bañuelos i BCN World no són producte de cap estratègia espanyola. Ho sembla, però no: hem estat nosaltres. La gestió de la deslocalització d’indústries importants tampoc ha estat exemplar i tots els camins porten a un mateix nom. Però el tema de la corrupció ja l’hem tractat.

Potser sí que amb la independència ho faríem millor. De fet, cada setembre el començo convençut d’anar al gimnàs dos cops per setmana i d’arribar abans de les set a casa. La mirada de la meva dona quan l’hi explico és la mateixa que la que tinc jo ara davant aquest futur que se m’anuncia. No m’agrada gens jugar el paper del rondinaire. Per això em fa feliç reconèixer un àmbit en el qual ho hem fet bé: el de la recerca. Una política clara, unes prioritats definides i el compromís de les diferents parts. L’excel·lència de la recerca als parcs científics i a les universitats no es pot posar en dubte. Ho hem fet sense independència. També ho podríem fer, esclar, amb independència.