La cooficialitat de les llengües

MIQUEL PUIG: SÍ

“Especial respecte i protecció”

La Constitució espanyola diu que el castellà i el català són oficials. Espero que la República Catalana mantingui aquesta norma però que la interpreti de bona fe: fent que tots els funcionaris tinguin l’obligació de saber parlar i escriure les dues llengües.

També estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Quanta hipocresia! Aplicar-ho exigiria, per exemple, que el personal d’atenció al públic fos capaç d’atendre en les dues llengües. No per respecte a les llengües, sinó als ciutadans. I exigiria que els productes en català (diaris, revistes, llibres, audiovisuals, etc.) fossin compensats de la magnitud del seu mercat potencial, que és molt petit. Amb la mínima discrecionalitat possible, però de manera que artistes i productors fossin retribuïts pel mercat com si aquest fos més gran (de muntar mecanismes així, els economistes en sabem molt).

En definitiva, vull viure en un estat que compleixi el que diu la Constitució espanyola en matèria lingüística, i aquest, ho saps prou bé, no és l’estat espanyol.

Les llengües a l’escola. Com saps, els resultats de les proves PISA en llengua castellana són superiors entre els alumnes catalans que entre els de la resta d’Espanya, però els resultats en general són mediocres arreu. Amb aquest panorama, el que menys hauria de preocupar a l’Estat és el català a l’escola catalana. Tanmateix, els seus representants i els seus acòlits hi estan obsedits, i han encetat una batalla per imposar un horari rígid en relació a les llengües, incloent-hi l’anglesa. Una batalla que es lliura com totes les que es lliuren a Espanya en el camp educatiu: a base d’ocurrències que sonen bé però que no es coneixen. Ningú no justifica la proposta de substituir la immersió basant-se en els resultats o en experiències internacionals. Només s’apel·la al “sentit comú” o al que fa alguna escola privada.

He mirat com s’ho fan els finlandesos, que són els números u. L’anglès no s’introdueix fins als 9 anys i a cada escola se li donen directrius i mitjans, se li exigeixen resultats, però no els imposen horaris. Però dins d’Espanya és impossible aquesta mena de diàleg.

M’estimo el català perquè era la llengua del meu pare i perquè m’identifico amb molta gent que la sent pròpia, però no crec que una llengua pròpia justifiqui la independència. Ara bé, la relació entre l’estat espanyol i el català és patològica, i això sí que la justifica.

XAVIER FINA: Sí / NO

Un èxit català, un fracàs espanyol, una amenaça global

Ala teva carta d’ahir et referies a la meva de dimarts mostrant-te d’acord amb la valoració que feia de la política cultural del pujolisme i del maragallisme. En cap cas els vaig posar al mateix nivell. Pujol va menystenir la cultura. Maragall hi va dedicar més recursos que cap altre Govern, va dissenyar el CoNCA, va comptar amb un gran equip... i es va equivocar -greument- en un nomenament. Josep Maria Carbonell o Ferran Mascarell eren els cridats a ser consellers de Cultura. Els equilibris de partits, els sindicats -indirectament- i la quota femenina ho van impedir. No podem comparar una voluntat durant 23 anys amb un error concret amb un impacte de dos anys i mig.

El balanç d’aquests anys en relació amb el català és positiu. La immersió lingüística a l’escola ha sigut un èxit. Les estadístiques confirmen la bona salut del català. I el que és més important: el català ha esdevingut la llengua de prestigi. A Catalunya, una condició per al progrés individual -amb la recent i anecdòtica excepció de personatges conjunturals com Rufián o Reyes-és l’ús del català. Tots en podem trobar infinitat d’exemples. Els àmbits públics en què encara domina el castellà són residuals. Importants per a la llibertat individual, però sense cap prestigi: la justícia, la policia espanyola i poca cosa més. En paral·lel a aquesta valoració positiva, hi ha un fracàs i una amenaça. El fracàs és el de l’Espanya plurilingüística. No s’ha volgut entendre que el català era una llengua oficialment espanyola. I que com a tal -i així ho diu la Constitució- l’Estat l’ha de protegir. L’evidència del resultat no demana massa valoració.

L’amenaça és conseqüència del món global. El problema per a la supervivència del català no és Espanya, és la globalització dolenta. La que uniformitza, la que està al servei dels més grans, la que es regeix per principis propis del neoliberalisme. Aquí, el català té les de perdre. Amb independència o sense.

I a l’eventual República Catalana, ¿quin seria l’estatus de les dues llengües? El sentit comú i la naturalesa de les coses fan pensar que tindrien el mateix. Però et confessaré que els debats entre independentistes sobre el tema m’han deixat preocupat. Els més fonamentalistes -de manera legítima i comprensible- reclamen el català com a única llengua. La majoria dels, diguem-ne, moderats defensen la cooficialitat amb la boca petita. I afegeixen, dirigint-se als altres: ara no és el moment, no podem perdre ni un vot. Els que diuen això són els que em generen desconfiança. I no només pel tema de la llengua.