Com queda el procés després del 27-S?

MIQUEL PUIG: SÍ

La síndrome de Peter Pan

Benvolgut Xavier, avui acaba aquest intercanvi i espero que toleris que faci una observació sobre les teves cartes. Al principi, em semblava que traspuaves racionalitat, fins a l’extrem que fins i tot eres capaç d’observar-te críticament: “És possible que la meva valoració racional estigui afectada pel poc entusiasme sentimental que em genera el tema”.

La teva prevenció —no pas oposició— a la independència es fonamentava en els costos de transició, que consideraves massa elevats. Vas tenir la grandesa intel·lectual de deixar-te convèncer que estaven molt sobrevalorats. En les últimes cartes, tanmateix, la teva posició ha pres un caire, si m’ho permets, menys racional. La primera dissonància la vaig percebre en la carta sobre els Països Catalans. Hi deies que “seria oportú analitzar críticament [fins a quin punt] el nacionalisme català no ha tingut una actitud [...] paternalista que ha provocat efectes contraris als desitjats”, però concloïes afirmant que “si marxem els deixem sols, en un estat més pobre i tancat a possibles canvis”. Això últim, no és paternalisme?

Que rere la teva actitud hi ha una ferida m’ho va confirmar la carta sobre la cultura, de la qual es desprenia que, com a tants altres que havien venerat el record de la Mancomunitat, el pujolisme t’havia representat una decepció massa dolorosa.

Finalment, la teva carta sobre defensa ho deixava clar. Prefereixes un país sense responsabilitats on poder conrear la il·lusió de la innocència que no pas assumir-ne unes que inevitablement ens portarien a embrutar-nos les mans. Ho sintetitzaves brillantment amb el títol “Estimo massa el meu país per voler que sigui un estat”.

És prou clar que no estàs satisfet amb l’estat espanyol, però confies que Europa l’acabarà substituint. Ara bé, la Unió Europea, ho hem vist en la crisi grega, és un camp de batalla on cadascú defensa els seus interessos. No és possible la innocència. Sartre posa en boca del secretari general d’un partit, l’ajudant del qual qüestiona una decisió que contradiu els ideals comuns, una cosa com: “Si vol ser pur, faci’s monjo i tanqui’s en un monestir”.

Vaig treballar al govern pujolista durant molts anys des de la mútua desconfiança, sé que els pares de totes les pàtries van ser persones amb febleses i errors, i no crec que els catalans siguem diferents de qualsevol altre col·lectiu humà. No em faig gaires il·lusions sobre res, però la manera com som governats em sembla intolerable, i sé que, si no hi posem remei nosaltres, ningú ho farà.

XAVIER FINA: Sí/NO

Molta il·lusió, poca política

Benvolgut Miquel, això s’acaba. Ha estat un plaer compartir aquestes reflexions amb tu durant vint cartes. El nostre país admet i valora la discrepància civilitzada. En aquest sentit, t’he de dir que el que més content m’ha fet d’aquesta experiència han estat els comentaris rebuts de molts independentistes. “Tens raó en tot, però jo segueixo sent independentista i votaré Junts pel Sí”, em va dir un bon amic. Al darrere d’aquesta frase hi ha una gran il·lusió. I no només la respecto, només faltaria, sinó que em fa —em feu— una mica d’enveja. Ja m’agradaria a mi tenir tanta il·lusió dipositada en unes eleccions.

Al marge que els meus sentiments els reservo per a àmbits més íntims, tinc la impressió que la vostra il·lusió és aquella que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix com a “esperança sense fonament real”. Hi ha molta gent que ho vol i això ja és prou fonament, em pots contestar. Estaria bé que fos així, però la política és una altra cosa i Grècia ens ho ha tornat a demostrar. Malgrat que és maldestre, l’estat espanyol és un estat. I pensar que per la hipotètica DUI d’un Parlament i per una màgica —per inconcreta— desconnexió s’asseuran a negociar em sembla una greu ingenuïtat. Tant, que no me l’acabo de creure.

Pel que has escrit en les teves cartes, crec que compartim una lectura racional i poc sentimental de la política. Per això no veig —ni crec que en aquestes cartes m’ho hagis respost— on trobes la baula definitiva que farà que l’Estat accepti —si es confirma la majoria— la voluntat dels catalans. Sense acció de força amb sacrificis no es donarà. I els catalans, malgrat tot, vivim massa bé per convertir-nos en uns herois.

Catalunya és el meu país. No en tinc cap altre. Amb coses bones i dolentes. Com tots. Però a mi el que em fa mal és el meu. Per això sóc crític. A la manera de referents com Pla, Vázquez Montalbán, Fontana o Bricall. I crec que l’esperit crític i l’assumpció de responsabilitats són condicions bàsiques per fer un país millor.

Diumenge anem a votar. Deus haver observat que vaig pel carril esquerre. Per tant, només puc votar dues llistes. La que apuntaves diumenge i la que ha estat acusada de traïdora a Catalunya i de no defensar la dignitat del país. El discurs de l’amenaça del govern espanyol i dels seus ressorts és una vergonya. Però es parla poc del discurs de l’exclusió que suposa el plantejament binari de les eleccions. No es tracta de votar Catalunya o Espanya. Es tracta de votar moltes coses. Per exemple, dreta o esquerra. I alguns pensem que aquest és, sempre, l’eix principal.