A la recerca d’una via que eviti les crisis en un govern de coalició

BarcelonaEl 5 d’octubre del 2018, només quatre mesos després de la constitució del govern de JxCat i Esquerra, el president, Quim Torra, i el vicepresident, Pere Aragonès, van comparèixer conjuntament a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat per exhibir unitat davant la primera crisi de l’executiu. Per a qualsevol iniciat en la política, van gastar l’últim cartutx d’un govern de coalició: la intervenció dels màxims líders per resoldre una divergència. El que no sabien en aquell moment era que l’executiu de Junts i Esquerra estaria en conflicte permanent i que la carta de conjurar-se per la unitat deixaria de fer efecte ben aviat, per reiterativa. Després de les eleccions, i davant la voluntat de reeditar el pacte, Aragonès ja ha dit que vol altres maneres de funcionar i no un altre Govern amb departaments “estancs”. Ara bé, quines són les vies per evitar les crisis? Com es millora la coordinació? Segons els experts de l’Observatori dels Governs de Coalició de la Universitat de Barcelona, la clau passa per establir uns protocols clars en el pacte de governabilitat que impedeixin el conflicte i que, en cas que arribi, marquin la via per resoldre’l.

El politòleg Josep Maria Reniu, especialitzat en aquest àmbit, fixa una jerarquia d’organismesad hoc al marge de l’administració que haurien de servir per millorar la coordinació i evitar la “negociació permanent” en tots els àmbits. Segons el seu parer, hi ha d’haver una comissió de caràcter tècnic, que es reuneixi periòdicament i que faci un seguiment al dia de les polítiques públiques i del compliment dels acords. Hauria d’estar formada per membres del Govern, dels partits i dels grups parlamentaris. “Seria el triangle de coordinació habitual”, explica a l’ARA.

Segons Reniu, aquest ens és el primer que hauria de detectar problemes i abans que arribi la sang al riu -en sentit metafòric- traspassar l’eventual conflicte a un òrgan de caràcter polític, amb dirigents amb més galons, per trobar-hi el desllorigador. I si aquesta instància fallés, encara aconsella tenir preparat el telèfon vermell al més alt nivell per arreglar les coses. Una via que només s’hauria d’activar en cas d’urgència, perquè aquest cartutx no es pot gastar de manera habitual perquè funcioni. Quan Torra i Aragonès hi van recórrer el 2018, probablement no s’imaginaven una legislatura amb tants entrebancs.

Per la seva banda, Jordi Matas, catedràtic de ciència política i també membre de l’Observatori, fa èmfasi no només en els òrgans de seguiment dels acords, sinó també en el fet de compartir ens sobre temes estratègics. Creu que una de les claus és compartir la comunicació del programa de govern i que totes les formacions se sentin copartícips de les àrees encara que no les pilotin. Alhora, considera que és molt important que tots els departaments tinguin accés, de manera fàcil, a les polítiques públiques que impulsin la resta de conselleries. I no només això: aconsella que quan hi hagi qüestions conflictives o sobrevingudes -com la crisi del coronavirus- es creïn òrgans en què estiguin presents tots els socis de govern. “Això genera corresponsabilitat a l’hora de prendre decisions, perquè es fan amb coneixement de causa”, diu.

En canvi, Matas descarta que sigui una bona idea entrellaçar sistemàticament càrrecs d’un partit i de l’altre en un mateix departament. És a dir, creuar alts dirigents de diferents formacions com una cremallera. Argumenta que quan un conseller aterra en un departament vol fer-se l’equip de confiança i que si hi ha gent de diferents colors sempre s’acaben generant grups. Ho demostra, diu, l’estudi que va fer ell mateix dels governs de CiU, en què a vegades hi havia presència d’Unió en departaments pilotats per CDC i a l’inrevés. “Els d’Unió quedaven arraconats a les conselleries majoritàriament de Convergència, mentre que els democristians veien com un vigilant la persona que s’hi incorporava de CDC”.

Seminaris

Finalment, Reniu apunta a una bona pràctica que forma part de l’Acord del Botànic -el pacte de govern del PSPV, Compromís i Podem al País Valencià- que creu que es podria reproduir a Catalunya: fer una tancada de tots els consellers periòdicament -a l’estil d’unes estades de cap de setmana- i avaluar el compliment dels acords. Retre comptes de cara endins i també de cara enfora, perquè el resultat, explica, acaba sent públic.