Els rebels i els sediciosos
Ara que el magistrat instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, es disposa a dictar la seva última resolució -la suspensió dels diputats processats per rebel·lió i la interlocutòria de conclusió del sumari-és oportú plantejar-se una pregunta elemental: per què va persistir fins al final amb la negativa a assumir la causa que portava la magistrada Carmen Lamela a l’Audiència Nacional contra l’antic responsable dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i els comandaments de la policia?
La Fiscalia del Tribunal Suprem va sol·licitar a Llarena que incorporés també l’actuació dels Mossos perquè considerava que no es podia escindir de la causa de rebel·lió. En rebutjar el recurs de reforma dels acusats, la magistrada Lamela recordava que era partidària d’unificar les causes, i apuntava que si no s’ha fet és perquè hi havia aforats. L’explicació no és convincent, perquè els aforats atreuen cap a una causa els que no ho són. El que ha impedit la investigació conjunta és la determinació de Llarena: acabar en set mesos la instrucció i celebrar el judici a finals del 2018, una data que, com ja va avançar l’ARA, es podria endarrerir fins al gener del 2019.
Però la decisió de Llarena ha tingut conseqüències. I és que, mentre que ell manté l’acusació per rebel·lió (a més de malversació i desobediència), la magistrada Lamela ha processat Trapero i la resta d’encausats per dos delictes de sedició (a part del d’organització criminal) pels fets del 20 i 21 de setembre del 2017 davant la conselleria d’Economia i per l’1-O. Per la seva banda, en la interlocutòria del 26 de juny, la sala de recursos del Tribunal Suprem assenyala que el 20-S no es pot valorar aïlladament de la resta del pla. En la seva resposta a l’advocada de Cuixart, la sala exposa que, encara que la rebel·lió exigeixi violència, no implica l’ús d’armes. Això sí: “El fet que els autors les hagin esgrimit sense que calgui fer-les servir constitueix un element d’agreujament de la conducta prevista en el tipus bàsic... Tot i que la violència ha de ser necessàriament present, hi ha una rebel·lió sense armes”.
La violència al judici oral
Qui les ha esgrimit o exhibit? Els Mossos? I, aleshores, per què els que ho han fet són investigats per separat i no són acusats de rebel·lió sinó de sedició? El que és greu és la resposta: perquè sí. Perquè el calendari de Llarena ho exigia. La presència dels aforats com a justificació és un McGuffin, un recurs de la trama a l’estil Hitchcock. Per què, per exemple, Llarena fa servir com a prova en gran quantitat d’actuacions l’agenda Moleskine de l’ara aforat Josep Maria Jové -sota investigació al jutjat número 13 de Barcelona- i no l’ha portat a ell al Suprem?
La manera d’instruir de Pablo Llarena ha donat lloc a un repartiment entre “rebels” i “sediciosos”. A part, la sala de recursos del Suprem, després d’atacar la negativa de Schleswig-Holstein a extradir Carles Puigdemont, planteja la mateixa qüestió, que serà objecte de prova al judici oral: “Després de practicar les proves s’haurà de valorar si l’entitat dels actes de violència és suficient per integrar el delicte de rebel·lió”, assenyala. Perquè, continua: “Els indicis disponibles permeten considerar que aquesta qualificació és, en aquest moment processal, prou raonable per no descartar-la en absolut”. Només ens faltava això.
