‘Realpolitik’ és la paraula que Europa esperava de Puigdemont

BarcelonaEstàvem esperant una declaració d’independència i vam rebre una declaració de realpolitik. I després de tants anys de mobilització política als carrers, després d’un 1 d’octubre heroic, la suspensió dels efectes de la declaració que va anunciar Puigdemont va sonar molt poc èpica. Tornàvem a la política que no es veu però que s’intueix, ordida a base de contactes secrets. I el que s’intuïa era Europa dient a Catalunya (¿amb qui ha parlat Puigdemont aquests dies?) que no es precipités amb la DUI, que digués al món que estenia la mà i buscava converses informals amb Madrid per començar a dialogar -no fos cas que la paraula mediació sonés humiliant per a l’Estat-, que era l’única manera d’aconseguir, algun dia, el referèndum acordat a què Catalunya té dret. Massa pla per a un dia en què vam viure amb papallones a l’estómac, amb milers de persones concentrades davant pantalles gegants, rumors de l’arribada imminent d’una companyia dels GEO i llistes d’empresonats. Sí, al Madrid oficial fan córrer que tenen dues llistes d’empresonats, una de curta de 75 persones i una de llarga de 175.

L’atzar va voler que em trobés cara a cara amb Puigdemont al final de la sessió. A l’hemicicle, darrere de l’ultima filera de diputats, hi ha uns quants bancs reservats a la premsa que estan a tocar de les tribunes de convidats, i li acabava de preguntar a l’expresident Artur Mas què pensava de la sessió. I la va descriure així: “Una jugada de mà estesa a les autoritats de l’Estat per consolidar guanys i no acumular pèrdues innecessàries”. I aleshores va aparèixer Puigdemont, que anava a buscar Mas, l’home que li va trucar un dissabte (9 de gener del 2016) al migdia a Girona per fer-lo president de la Generalitat.

Una tensió insuportable

Puigdemont somreia. Era perfectament conscient que no havia dit tot allò que tanta gent esperava. Se li notava la tensió insuportable de tots aquests dies, però somreia amb la bonhomia que li hem anat coneixent, i vaig entendre que a Europa -“Hi ha un prec de diàleg que recorre Europa”- el seu discurs havia anat bé, que ves a saber quins missatges havia rebut al mòbil durant la sessió. I em va semblar que somreia, també, pensant que, almenys, part del desconcert a les pròpies files l’estaven vivint a la Moncloa. Somreia malgrat els crits que en demanaven la presó o l’afusellament. Em va semblar veure, més que mai, el factor humà d’algú que ha somiat tota la vida en un vespre com aquest però que sap, trista ironia del destí, que Catalunya no té control efectiu del territori, que té moltes dificultats de finançament i que no disposa d’administració de justícia, i que això seria menys problema amb un milió més de vots pel sí o amb un estat on el nacionalisme és tan fort que l’extrema dreta que saluda com els feixistes només són joves una mica eixelebrats.

Periodistes entrevistats

A la sortida de l’hemicicle, periodistes entrevistaven periodistes per estar segurs que havien entès el mateix, és a dir, que, com havia dit Miquel Iceta, Puigdemont havia deixat en suspens una declaració que no havia fet efectiva. Tothom es preguntava pel termini d’aquella suspensió, i algú de la cuina de la majoria parlamentària em va dir “tres setmanes”.

Ens ressonaven encara les paraules de Puigdemont, en castellà, adreçades als teleespectadors espanyols: “No som delinqüents, ni bojos, ni colpistes, ni abduïts. Som gent normal que demana poder votar”.

Frases de redacció escolar

Per a la història quedarà el lamentable discurs d’Inés Arrimadas, que va contestar a Puigdemont com si hagués proclamat la independència, amb frases de redacció escolar pensades per a les televisions espanyoles que tant han desinformat sobre el que passa a Catalunya, plenes de menyspreu per un referèndum que dignifica la gent que el va fer possible. Anna Gabriel es va preguntar, en el to trist i adolorit que va agafar la tarda: “Negociació amb qui i mediació amb qui?” Però després va firmar la declaració que ens sobrevola a tots i que, segons la BBC, en quedar suspesa, fa que el “líder català busqui converses”.