Rajoy torna a confiar que la justícia li faci tota la feina a Catalunya
Mariano Rajoy ha arrencat el 2018 caminant ràpid a Pontevedra. És el seu esport favorit -ho repeteix durant les campanyes electorals- i és també la seva manera d’encarar els afers d’estat. “No m’enfronto mai, sempre procuro anar en paral·lel, així es viu millor a la vida”, li va confessar a Jordi Évole en una entrevista. Com en les caminades, el president espanyol opta sempre per fer via i mirar de cua d’ull els problemes -actuant només si és inevitable- en lloc d’atacar-los de cara. Així, de perfil, fent de la inacció una religió, és com ha gestionat Rajoy el repte democràtic que li representava el Procés, o l’explosió de casos de corrupció que han deixat el seu partit imputat, un fet inèdit en la democràcia. I és també així com pensa continuar encarant els sobresalts que li arribin el 2018, que promet venir carregat de novetats en el flanc de la corrupció, però que també estarà marcat per la situació a Catalunya i pels temes de política espanyola, que poden posar en qüestió fins i tot la seva continuïtat a la Moncloa. L’objectiu de Rajoy és mantenir-se en el càrrec fins a l’últim dia. Poc amant de les sorpreses, en més d’una ocasió ha respost amb obvietats que “les legislatures duren quatre anys” quan se l’ha qüestionat sobre la seva voluntat d’exhaurir el mandat.
Després de l’any de bloqueig per la repetició electoral, i d’un altre any en què s’ha hagut d’acostumar a governar en minoria i ha congelat decisions clau amb l’excusa de la situació a Catalunya, Rajoy s’ha proposat que el 2018 sigui, ara sí, un any de fer coses. O com a mínim això és el que ha dit. A pocs dies de les eleccions catalanes, la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, va anunciar un ambiciós paquet de lleis i decrets que l’executiu espanyol pretén aprovar aquest any. La minoria al Congrés li complicarà que totes arribin a bon port, però això no frenarà la seva determinació per continuar, encara que sigui sense fer lleis. Les negociacions arribaran esquitxades de notícies judicials, amb la sentència del cas Gürtel a la cantonada i els judicis per la Púnica, Lezo i Taula pendents, a més de la peça separada dels papers de Bárcenas que l’assenyala directament. Tot plegat amb Albert Rivera crescut, que ja somia assaltar la Moncloa.
Però hi ha altres reptes a l’horitzó que sí que li poden complicar la vida. En el flanc econòmic té al davant una dura negociació pressupostària. L’any passat va renunciar a aprovar uns pressupostos per al 2018 amb el pretext que s’havia de centrar en la situació a Catalunya. Si no aconsegueix el suport del PNB per a la votació final i del PSOE per al sostre de despesa, haurà de tirar la tovallola. Això, en principi, no el condemna aquest any, però la perspectiva que el 2019 tampoc hi hagi pressupostos sí que pràcticament obligaria a avançar els comicis, amb la temptació de fer-los coincidir amb els autonòmics i municipals, com li demanen alguns ministres.
L’altre gran flanc és el del model territorial. Per aconseguir el suport del PSOE a l’aplicació del 155, el president espanyol es va comprometre a obrir una comissió al Congrés que abordés una possible reforma de l’estat de les autonomies. Ho va fer a contracor, i aviat va començar a posar-hi peròs. La comissió, de moment, ha tingut poc èxit perquè només s’hi han sumat els partits del 155 (el PP, el PSOE i Cs), però els socialistes li exigiran resultats a mitjans d’any. Pot optar per menystenir-los, però segons com evolucionin els esdeveniments a Catalunya haurà de donar respostes si no vol perdre el suport del principal partit de l’oposició en la seva estratègia. I és justament el català el flanc més calent de tots. Un cop accionat el 155, Rajoy se sent armat. De fet, durant la campanya del 21-D es va dedicar a amenaçar amb una possible nova suspensió de l’autonomia si els nous governants optaven per la via unilateral. Però el resultat de les eleccions, que apunten a un nou executiu independentista, el col·loquen en la situació que més es temia. De manera imminent, Rajoy optarà per deixar que el procediment judicial faci el seu camí. Confia que els jutges forcin un canvi de cares entre els líders independentistes que facin la situació més pilotable. Està disposat a tornar a treure l’artilleria pesant si no és així, però no pensa oferir una via pactada per satisfer les aspiracions de sobirania. Seria un atemptat contra la seva filosofia d’anar en paral·lel que no té previst fer.