Rajoy es resigna a jugar a la “ruleta russa” dels pactes

MadridEn la història de la recuperada democràcia espanyola no hi ha governs de coalició. La lògica bipartidista feia que, a falta de majoria absoluta, n’hi hagués prou amb uns quants vots de formacions nacionalistes, que no estaven interessades a comprometre’s més enllà del pactes parlamentaris, per sostenir l’executiu espanyol de torn. La campanya de les eleccions del 20-D va arrencar amb l’actual sistema mort i enterrat, i no ha servit per revifar-lo. Totes les enquestes i els analistes coincideixen que de les urnes en sortiran quatre opcions fortes, que obtindran resultats molt similars a les grans demarcacions. Només les petites poden desequilibrar el percentatge final i el número d’escons a favor dels dos partits tradicionals, el PP i el PSOE. A la divisió entre la dreta i l’esquerra s’hi sumarà la fractura entre els nous i els vells partits. Els emergents, Ciutadans i Podem, faran companyia als vells a dreta i esquerra, en un contrast entre il·lusió i seguretat, però també generacional. “No estem per jugar a la ruleta russa”, advertia ahir Mariano Rajoy, resignat a haver de pactar.

Clica aquí per participar en el 'Pactòmetre' de l'ARA per al 20-D

Durant la campanya, el debat dels pactes ha sigut recurrent, però en cap moment havia monopolitzat l’agenda. Fins ahir, quan, com si tingués pressa per ocupar el lloc que li correspondrà a partir de dilluns, ho va fer amb tota la seva esplendor. Ja no es va parlar de res més. La corrupció, els atacs creuats, les pensions, l’atemptat a Kabul, el cop de puny a Mariano Rajoy a Pontevedra, i Catalunya van quedar en un segon pla. D’acord amb les enquestes i amb la lògica política, les opcions són tres: un pacte PP-PSOE, un acord PSOE-C’s-Podem i una entesa entre el PP i Ciutadans. Aquesta última prenia ahir més força, sempre que uns i altres sumin majoria absoluta. I això, que al principi totes les enquestes donaven per segur, ho han començat a posar en dubte tots els sondejos publicats al llarg de la campanya, que se li ha fet llarguíssima a Ciutadans i on a cada nova entrega anava perdent intenció de vot i escons. Si això passa, ruleta russa.

Coalicions que sumen segur

La majoria absoluta sí que l’aconseguirien les altres dues combinacions. Si el PP i C’s no sumen prou, es manté el no dels socialistes a una gran coalició i fracassen les alternatives d’esquerres a Espanya, es pot produir, sense perspectiva de solució, un escenari semblant al català que dugués fins i tot a noves eleccions.

Mentre Rajoy demanava un suport ampli per evitar la incertesa dels pactes, qui va ensenyar les cartes va ser el líder de Ciutadans, Albert Rivera, a qui la campanya se li ha fet llarga. El seu acte de cloenda a Madrid va ser el menys lluït. Massa incidents i pocs missatges trencadors per a un partit que ha confirmat el seu perfil dretà (algunes declaracions de candidats en temes com l’avortament o suports com el d’Alejo Vidal-Quadras hi han ajudat) i que ha vist frenat el seu creixement. El suflé del qual ara parlen els enquestadors va pujar a còpia d’equidistància i indefinició. Al llarg de la campanya ha quedat clar que el PP té totes les de guanyar-los i que la suma PSOE-C’s no sembla possible. S’ha acabat, per tant, amb la virtut de situar-se en terra de ningú i de tothom. Per això ahir Rivera va haver de mullar-se en un intent de ser més competitiu en la lluita pel vot conservador. No participarà en cap coalició amb Podem (discrepa profundament quant al model d’estat i econòmic) i tampoc farà aliances “de perdedors”. Facilitarà la investidura de qui guanyi i si venç ell, espera ser correspost. El que no vol és comprometre’s en una coalició de govern. El partit taronja compta que a la Moncloa hi hagi un govern dèbil que faci una legislatura curta i estar en bones condicions de guanyar, no pas les eleccions de demà, sinó les pròximes.

Rivera cedeix a la pressió

El gir de Rivera és també una resposta a la pressió a la qual, en les últimes setmanes, l’ha sotmès la potent maquinària política i mediàtica del PP, que ahir va tancar la campanya amb Rajoy en el tradicional sopar nadalenc del partit al recinte firal de Madrid després de passar per Brussel·les i València. Dijous al vespre, l’entorn del cap de l’executiu va filtrar a alguns mitjans - El Mundo se’n feia ahir ressò a portada- que preveien la possibilitat d’oferir al PSOE una aliança estable, a l’estil de la que sosté a Alemanya la conservadora Angela Merkel, sempre que Pedro Sánchez s’apartés i no hagués de ser el número dos del govern. Les ferides del cara a cara per les acusacions de “falta de decència” del cap de l’oposició a Rajoy encara supuren. La filtració era també la resposta dels estrategs del PP al no de Rivera a un pacte estable de legislatura com el que li havia proposat Rajoy dimarts. Però ahir, des de Saragossa, Sánchez ja va dir que no, que ni parlar-ne, que no juga. El seu objectiu, proclamava el socialista intentat dur fins a última hora la bandera de l’alternativa, passa per desallotjar del govern el PP. “El que volem és fer-lo fora, senyor Rajoy”, deia.

Des de Brussel·les, el líder popular afirmava, però, que ni ell ni ningú del partit “ha proposat una coalició al PSOE” formalment. D’aquest assumpte, va admetre, en parlarà a partir de dilluns. Així l’hi explicava també en una conversa fora de micròfons a Merkel, sorpresa davant el seu col·lega espanyol per les bones expectatives de Podem, a qui el PP situa aquests dies com a segona força. Siguin reals o no els trackings de què parlen, serveixen per desmoralitzar els seus rivals directes, el PSOE i C’s.

Rajoy va desautoritzar els que, des del partit, alimenten aquesta idea del pacte amb el PSOE, i va afirmar que el que li cal a Espanya és “un govern estable” perquè l’alternativa són les coalicions d’esquerres “que han muntat el que han muntat”. En qualsevol cas, si el que es vol, va dir, és que governi el PP i que Espanya no torni a la “ruïna” el que cal és enfortir-lo perquè guanyi “encara amb més avantatge del previst a les enquestes”.

El PSOE te difícils les sumes, però. El pacte d’esquerres, pel qual diu sospirar Carme Chacón, no és un escenari que acabi de convèncer a Ferraz. Susana Díaz, la jefa, se’n desentén i Podem i els socialistes tenen també una posició irreconciliable en el debat català: ahir Sánchez va descartar “totalment” la consulta. I aquesta és una condició que posa Pablo Iglesias, que es vanta d’haver posat en dubte la majoria absoluta PP-C’s amb la seva “remuntada”. Si els catalans han de votar d’acord amb l’Estat, la formació morada necessitaria, doncs, una majoria absoluta. Les millors enquestes els auguren una setantena d’escons, lluny dels 176 que ho permetrien.

Resoldre el procés català necessitarà diàleg. Però primer en necessitaran molt, entre ells, a Madrid. Ahir van tancar la campanya amb el cap posat als pactes.

Víctimes dels nous però amb ànim oposat

Les grans víctimes dels emergents són IU i UPyD, que van voler trencar amb el bipartidisme abans que Podem i C’s. Alberto Garzón és optimista perquè els actes dels comunistes s’han omplert i això els fa ser optimistes. Altres fonts de la coalició expliquen que el “patriotisme de partit” s’ha activat després de dir no a Podem i ja es conformarien a obtenir representació. A UPyD, que també s’ha queixat amargament de quedar arraconada mediàticament, no confien a obtenir representació ni tant sols per al cap de llista per Madrid, Andrés Herzog. Els espanyolistes han fet actes amb molt poc públic durant tota la campanya.