Rajoy preveu cedir només en l'agenda social i en certs gestos

MadridMariano Rajoy ja va començar a tastar la setmana passada l’amargor de la minoria. L’oposició va sumar esforços per començar a fer marxa enrere en la llei Wert i va forçar-lo a buscar una comissió parlamentària de segona per col·locar l’exministre -i bon amic- Jorge Fernández Díaz. El president espanyol està disposat a assumir algunes derrotes precisament en àrees socials, com la llei d’educació, i té coll avall que els socialistes estan abocats a la política de gestos per marcar perfil propi i no deixar-se esborrar per Podem, com en el cas de l’exministre. Però el pitjor encara ha d’arribar.

Aquesta setmana el nou govern de Rajoy se sotmet a la primera sessió de control al Congrés en gairebé un any. Durant els més de 300 dies que va durar la interinitat a Espanya, el govern del PP es va negar sistemàticament a assistir a aquestes sessions parlamentàries, en un conflicte que ha escalat fins al Tribunal Constitucional. Però ara ja no hi ha escapatòria. Demà els ministres del govern hauran de respondre als diputats des dels seus escons, i els pròxims dies i setmanes aniran desfilant per les corresponents comissions parlamentàries per sotmetre’s a l’examen a fons de la cambra.

A mesura que la legislatura agafi cos, se succeiran setmanes com la passada. L’oposició encapçalada pel PSOE està preparada per demostrar la solitud parlamentària de Rajoy quan hi hagi opció. Però el president espanyol no sempre respondrà amb mà esquerra. Tot i que amb penes i treballs -divendres va anunciar que instaria el Congrés a fer marxa enrere en la tramitació de la suspensió de les revàlides perquè encareix el pressupost-, Rajoy ha cedit en el debat de la Lomce. Ho va fer des del debat d’investidura, quan va anunciar una suspensió dels efectes acadèmics de les avaluacions finals. I també ha acceptat una mitja derrota en la pugna per col·locar Fernández Díaz, a qui ha desistit de situar en una comissió amb més prestici com Exteriors.

Derrotes assumibles

Aquestes batalles perdudes són assumibles per a un polític eminentment pragmàtic com Rajoy. El que no està disposat a acceptar és un desmantellament de la seva política econòmica, que, al seu entendre, ha sigut responsable de treure Espanya de la crisi. Tampoc assumirà governar sense pressupost. Ho repeteix sempre que en té ocasió: “Un govern ha de poder governar”. La frase s’ha convertit en el seu mantra postinvestidura, però la setmana passada va donar pistes de què volia dir amb això. “El més important és no destruir el que ja s’ha fet”, va dir en un acte amb empresaris, en què va reblar: “El que funciona no s’ha de canviar. I a més, si ho canviem per pur prejudici ideològic ho pagarem en termes de confiança dins i fora del país”. I per fer encara més contundent el seu argument, el president espanyol està redoblant els esforços internacionals, buscant el suport a la seva agenda econòmica -divendres el va obtenir de la totpoderosa cancellera alemanya, Angela Merkel.

En el terreny econòmic, Rajoy només està preparat per cedir en la manera de continuar la política d’austeritat i seguir reduint el dèficit. Al Congrés, tothom té assumit que caldrà apujar impostos, perquè l’alternativa -retallar- no té cap opció de trobar una majoria parlamentària, i està negociant amb Ciutadans per apujar una cistella àmplia d’impostos directes, com el dels hidrocarburs, a més de tapar forats en el de societats, totes elles mesures incloses en el pacte d’investidura amb Albert Rivera. L’esperança és incloure després en el pacte el PSOE, de qui com a mínim necessiten l’abstenció en gairebé totes les sumes possibles per aprovar els comptes. Però de moment els socialistes només fan passos tímids, entrant a negociar el sostre de despesa, i es mantenen refractaris a parlar a fons dels comptes públics.

El president espanyol no accepta una esmena a la totalitat a la seva política econòmica. I una de les línies vermelles marcades més gelosament és la reforma laboral, que el PP entén que ha sigut responsable de la reducció de l’atur a Espanya. És a la vegada una de les bèsties negres del PSOE, que en campanya electoral va prometre derogar-la -tot i que les promeses de Pedro Sánchez són paper mullat per al nou ordre socialista.

Si aconsegueix marcar el camí en la política econòmica amb més o menys placidesa, Rajoy no convocarà eleccions anticipades. Mentrestant, l’oposició seguirà fent gestos -com la creació de la comissió sobre corrupció-, que el president espanyol seguirà entomant. El repte per als grups parlamentaris és convertir els no a les lleis del PP, per ara fàcils de bastir, en alternatives per governar des del Congrés, com havia promès el PSOE. Mentre això no passi, Rajoy seguirà amb la paella pel mànec.