Rajoy va convertir el 9-N en la pitjor derrota de l’Estat

SubdirectorLes coses no són el que són per elles mateixes sinó que sovint depenen de molts factors externs i incontrolables. El 9-N, com a objecte polític difícilment identificable, és un cas paradigmàtic de fenomen mutant. El procés participatiu que va substituir la consulta podria haver passat a la història com una més de les multitudinàries manifestacions dels catalans a favor del dret a decidir, canviant la cadena humana per una votació massiva. Una gran però innòcua performance, que és el que va fer que Junqueras arrufés el nas en aquell moment. Però ves per on que va ser Mariano Rajoy, amb el seu segon recurs, en aquest cas contra el procés participatiu, el que va convertir el 9-N en alguna cosa més, en una iniciativa que desafiava el TC i que al capdavall es va convertir en la pitjor derrota de l’Estat des de l’aprovació de la Constitució.

En realitat les coses podrien haver anat d’una altra manera perquè en un primer moment el PP va optar per minimitzar el nou 9-N. Però la pressió dels seus i la por a ser humiliats públicament els va portar a mossegar l’esquer hàbilment llançat per Mas. Sense aquell recurs presentat el 31 d’octubre del 2014 el 9-N no hauria tingut tant de ressò internacional, ahir no hauria començat cap judici i Mas no seria un símbol per a bona part dels catalans. Va ser un gol per l’esquadra perquè l’Estat va patir una desfeta severa i inesperada, que va donar pas a una digestió difícil en què el ressentiment es va imposar a la intel·ligència. Després de l’exhibició de participació i civisme, i la compareixença triomfal de Mas en quatre idiomes, Rajoy va tenir una segona oportunitat per girar full. Però un cop més, va picar. No va poder resistir la sensació que els havien pres el pèl que es va instaurar a la Moncloa. L’estómac, i no el cervell, va prendre el comandament.

La judicialització del procés

El camí de la judicialització del procés només pot provocar maldecaps a Rajoy, ja que no obté els efectes dissuasoris buscats i sí que catalitza el suport a la causa. Ara mateix hauria d’estar pregant perquè Mas, Rigau i Ortega fossin absolts per rebaixar així la tensió, i a Madrid ja se senten veus en aquesta línia, però no és segur que Rajoy hi estigui d’acord. Darrere el seu posat afable, s’hi amaga algú que no perdona fàcilment. I ara mateix sembla més disposat a córrer el perill d’una acceleració del procés que a admetre que es va equivocar i afrontar un ridícul espantós. Darrere de l’error del 31 d’octubre del 2014, doncs, se n’hi han anat sumant d’altres en cadena.

Les virtualitats del 9-N

Però, a més a més, vist en perspectiva sobre el que ha de venir, el 9-N va tenir un seguit de virtualitats que haurien de preocupar l’Estat. La primera és que va demostrar que el corpus independentista, i una mica més enllà, no es va acovardir a l’hora de participar en una reivindicació de legalitat dubtosa o almenys discutible. El TC ja no fa por. La segona és que la societat civil sobiranista està en condicions de treballar colze a colze amb les institucions per organitzar mobilitzacions massives i fer-ho amb ordre i eficàcia suïsses. Si se sumen els dos factors s’entén millor en què pot consistir l’etapa final del procés. Perquè en tots els escenaris possibles sempre hi ha una constant: Madrid sempre respon i envesteix quan li ensenyen l’estelada.