Radiografia del votant de Vox a Catalunya

BarcelonaEl míting més icònic de la campanya electoral de Vox va ser el de Vic i no pas pel que s’hi va dir, sinó pels insults, el llançament d’objectes i els enfrontaments amb la policia dels grups d’antifeixistes que protestaven per la presència de la ultradreta. A Vic, Vox no hi anava a buscar vots. Per ser més precisos, no pretenia convèncer els vigatans (va obtenir un 3,7% dels sufragis) i sí treure rèdit d’imatges que li servissin per convèncer catalans d’altres indrets. No és l’únic partit que apel·la eminentment als sentiments, però és un dels que més dominen aquesta forma de fer política, en el seu cas bàsicament a la contra: antiindependentisme, antiimmigració irregular, antiimmersió lingüística...

Osona és un dels territoris amb més percentatge de vots de l’independentisme i on l’extrema dreta té poc a dir. En el mapa de distribució dels vots que Vox va aconseguir el 14-F s’observa com bàsicament fa forat a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, i a la Vall d’Aran. També a l’Alt Empordà, on hi ha una de les dues úniques localitats on la ultradreta va sortir vencedora: Vilamalla. En un reportatge recent de l’ARA, alguns dels seus 1.200 veïns argumentaven que el sentiment “espanyolista” de bona part de la població era el factor que havia fet guanyar al partit de Santiago Abascal.

Combatre el Procés és, doncs, un dels trets característics de la formació, que reivindica haver contribuït a la condemna dels presos polítics –va actuar d’acusació popular al judici– i reclama la il·legalització dels partits independentistes. Dels 10 punts del seu fullet electoral –no es pot definir com a programa–, la meitat feien referència a l’amenaça del “separatisme” i tres més als efectes de la “immigració il·legal”.

La criminalització dels joves migrants ha sigut una constant en campanya. El partit els atribueix una suposada sensació d’inseguretat al país. Tot i que és cert que hi ha una certa relació entre el vot a Vox i la presència de població estrangera, la relació no és tan causal com es podia esperar. A Vilamalla, per exemple, l’extrema dreta va aconseguir el 22,5% dels vots tot i haver-hi només un 8,4% de població sense nacionalitat espanyola. A Guissona, un municipi en què el 47% de la població és estrangera, a Vox només el van votar un 1,6% dels electors. En canvi, a Salou (38% d’estrangers), la ultradreta es va emportar un bon resultat amb el 18% dels vots, molt per sobre del 9% que va obtenir a l’Hospitalet de Llobregat, que té un 30% d’immigració. 

L’independentisme en el cas de Guissona i el socialisme en el cas de l’Hospitalet van actuar de frens a l’extrema dreta. Ara bé, hi ha exemples de tot tipus i aquestes dues variables (Vox i immigració) no casen tan significativament com les dues que tractarem a continuació.

Els extrems que es toquen

Alguns dels patrons de vot ja s’intuïen en les enquestes. Per exemple el de l’edat. És cert que sovint els postulats de Vox recorden els d’altres èpoques, però tot i això (o precisament per això) el seu missatge no acaba de quallar entre la gent gran. Almenys a Catalunya. Al gràfic es pot observar com a mesura que s’incrementa el percentatge de gent de més de 65 anys, va disminuint el suport a Vox. És a dir, el partit pateix més en els municipis més envellits. 

I encara una última característica del votant que ha aconseguit seduir l’extrema dreta en aquestes eleccions catalanes. El discurs penetra de manera més nítida en els barris més pobres. Dividint Catalunya en seccions censals i agrupant-les en funció de la seva renda, la conclusió és clara: els més pobres són els que més suport donen a la ultradreta, que s’emporta un 11,5% dels vots en els barris amb una renda personal mitjana màxima de 9.369 euros nets anuals. La línia és clarament descendent a mesura que s’incrementa la renda i només varia quan arribem als barris més rics, on la renda personal mitjana pot arribar a triplicar-se o a quadruplicar-se. A les 30 seccions censals més riques de Barcelona, la mitjana de vot a l’extrema dreta s’apropa al 16%, i dobla la que Vox aconsegueix en el conjunt de Catalunya.

Per tant, el gruix dels vots els aconsegueix en els barris de classe obrera i també té un nínxol de mercat entre les elits. De moment no és majoritari, però el forat que ha fet el 14-F l’ha situat com a quarta força al Parlament i com a primera opció de la dreta espanyolista. I això a Catalunya era impensable no fa ni dos anys. Les eleccions generals de l’abril del 2019 li van obrir la porta del Congrés de Diputats, quan va obtenir un escó per Barcelona amb més de 150.000 vots. Al novembre, en la repetició electoral, ja havia doblat la representació i guanyat gairebé 100.000 vots més. I ara, en un context de retrocés de la participació, ha consolidat gairebé 220.000 vots.

El repte per a la resta de forces polítiques no serà només aplicar el cordó sanitari a l’extrema dreta, sinó generar confiança en tots aquells que creuen veure en Vox la solució als seus problemes.