Qüestió de confiança i pressupostos: l’arma de doble tall dels alcaldes

BarcelonaAvui fa exactament un any que Damià del Clot observava el calendari i veia que encara quedaven tres setmanes per saber si la tercera seria l’última com a alcalde d’ERC a Vilassar de Mar. El 2019 es va quedar a un regidor de la majoria absoluta, el que necessitava per aprovar els pressupostos. Es va trobar una “negativa d’entrada” de l’oposició -que va des de Junts fins a Cs-, i va presentar una qüestió de confiança vinculada als pressupostos. Si la perdia, s’obrien 30 dies on l’oposició havia de moure fitxa per presentar una moció de censura i fer caure el batlle. A priori, pot semblar que això “desgasta molt el govern”. Però Del Clot ja ho va fer pensant que era un partit “d’anada i tornada”. El primer matx el va perdre, però va remuntar el segon: l’oposició no es va posar d’acord i els comptes es van aprovar automàticament. “En van sortir més desgastats ells”, explica. Un any després, es torna a plantejar fer el mateix. Això sí, la negativa d’entrada de l’oposició ja no hi és. Aquesta situació no s’havia viscut mai a Vilassar de Mar, i tampoc en municipis com Tortosa, Lleida, Premià de Mar o Mont-roig del Camp.

Fa més de 20 anys, però, que existeix el mecanisme per lligar els pressupostos a una qüestió de confiança. Es va incorporar el 1999 en l’anomenat Pacte Local que va impulsar el ministre d’Administracions Públiques del PP Ángel Acebes. La mesura estrella era que els consistoris podrien acudir al Tribunal Constitucional, però també apareixia la possibilitat de convocar una qüestió de confiança vinculada a “projectes de transcendència municipals” per “dotar els ajuntaments d’un instrument que permeti superar el bloqueig”. Amb una condició: no se’n pot presentar més d’una en un any ni més de dues per legislatura.

Amb els anys no ha sigut un instrument especialment utilitzat, i això s’explica principalment per dos motius: les majories àmplies i la capacitat de sobreviure amb pròrrogues pressupostàries, segons diversos càrrecs locals. Però ara la situació és diferent: amb uns pressupostos catalans expansius i l’oportunitat dels fons europeus, prorrogar els comptes -afirmen els batlles- seria perdre una oportunitat. A Tortosa, concretament, es perdrien 4 milions d’euros. L’alcaldessa, Meritxell Roigé (Junts per Tortosa), diu que, tot i parlar “sis o set” vegades amb cada grup -només cal una abstenció-, tan sols va constatar el bloqueig. “S’acosten les eleccions”, assenyala Roigé, que governa amb el PSC. Es va sotmetre a una qüestió de confiança que va perdre el 5 de gener. I passat l’equador dels 30 dies encara no hi ha alternativa: Movem Tortosa, que representa l’espai dels comuns, va buscar suports, però ERC va decidir no sumar-se a un executiu encara més inestable.

Resultats inesperats

Roigé i bona part dels alcaldes consultats admeten que no farien servir aquest mecanisme si no fos poc probable perdre l’alcaldia. Per als batlles, és una arma de doble tall: és l’última bala a la recambra però la disparen contra l’oposició. A vegades surt bé, com a Vilassar de Mar, i d’altres no, com a Llançà fa dos anys. Guillem Cusí (ERC) governava amb el PSC, però quan va arribar la moció de censura els seus socis es van aliar amb el PDECat i va perdre. El pol oposat és Fran Morancho, alcalde de Mont-roig del Camp (PSC). Tenia els comptes fets, però a última hora un grup es va desdir i es va obrir la porta de la qüestió de confiança. Guanyant el suport de la regidora de Verds per Més, que ara és al Govern, ja no està en minoria. “Hem aconseguit l’estabilitat”, diu.

Els càrrecs locals també vinculen l’augment de les qüestions de confiança a la fragmentació dels últims anys: “Les majories absolutes ja no són tan habituals i els números es compliquen”, exposa Miquel Serra, president de la federació d’ERC a Lleida. Això ja ho va viure l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias el 2011, quan va deixar enrere una llarga etapa de governs socialistes: “Deien que presentant una butaca guanyarien igualment”, explica. Va forjar un govern de CiU en minoria investit per Joan Laporta i Jordi Portabella, d’Unitat per Barcelona. Els primers pressupostos els va prorrogar, però els segons eren “necessaris” per “crear activitat econòmica” enmig de la crisi, un argument semblant al que utilitzen els batlles actuals. “Els demés grups intentaven desgastar-nos”, recorda Trias, i va presentar la primera qüestió de confiança vinculada als pressupostos de la història del consistori. “Estava convençut que guanyaríem”, diu. I així va ser: es va superar el mes sense una alternativa de l’oposició. L’any següent, el PSC va facilitar els comptes. Però al cap de poc, quan Trias va passar a l’oposició, va ser Ada Colau qui va aprovar els del 2017 i el 2018 sotmetent-se a la confiança del ple.

L’efecte de la política nacional

Aquesta inestabilitat porta Trias a defensar un nou sistema electoral amb segona volta, tot i que dubta que algun dia al Parlament hi hagi acord. De fet, que els conflictes de la cambra no es quedin a l’hemicicle també és, segons diversos càrrecs locals, un dels motius de les qüestions de confiança. “Es bloqueja per qüestions de posicionament superior”, afirma Kenneth Martínez, líder del PSC al Camp de Tarragona. I tot i que al món local els debats solen ser diferents que al Parlament, les persones sovint es repeteixen. A Tortosa els regidors Jordi Jordan (Movem) i Maria Jesús Viña (ERC) són també diputats a la cambra. Irene Aragonès és regidora d’ERC a Mont-roig del Camp i parlamentària, igual que Jordina Freixanet, que a banda de membre del grup d’ERC a l’hemicicle és portaveu de la Paeria. Li queda poc per saber si continuarà ocupant aquest segon càrrec: amb el Comú fora del govern, l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, no va poder aprovar els pressupostos via qüestió de confiança i ara el PSC negocia amb l’oposició per tornar a l’executiu. Els queden tres dies.