Abans que res, gràcies
EscriptorEn els últims dies per fi hem sentit a Espanya lloances a Catalunya i als catalans, fins i tot la dreta espanyola ha parlat català, i no era en la intimitat! Era una cosa tan falsa, una comèdia tan evident. Tan buit això de “se us estima molt, se us respecta” i vosaltres ho sabíeu.
Però el gruix de la població espanyola tampoc va saber fer altra cosa que alimentar-se dels titulars i els crits que van exhalar els mitjans de comunicació madrilenys: tot Catalunya i tots vosaltres formàveu un país ridícul que es resumia en un 3%, i el vostre somni era impossible, mai us ho permetrien. No us permetrien ser lliures. Però ho vau ser, ho estàveu sent des de feia cinc anys i ho vau tornar a ser. Quina enveja que feu a qui estimi la llibertat?
Ha guanyat les eleccions la República Catalana. Molta gent s’ha passat mesos advertint de quines conseqüències tindria per a Catalunya prendre aquest camí. Van oblidar interessadament fer recompte de les conseqüències de tot tipus que tindria per al Regne d’Espanya. Tots aquests poders han sigut derrotats, ara és moment de pensar també en les conseqüències d’aquesta derrota.
Ja ha presentat la seva dimissió el president del govern? Encara no ho ha fet? Si queda una mica de decència en la política espanyola, en queda?, algú haurà de demanar la dimissió del govern en ple o, en cas contrari, quedarà palmàriament demostrat que el sistema polític espanyol s’aixeca sobre partits conxorxats.
Aquests polítics que van viatjar des de la cort a fer campanya en aquest país com si fossin merament províncies de Madrid o una colònia, ¿s’atrevirien ara a repetir aquests comentaris ofensius? ¿A tornar a repartir carnets de catalans o immigrants entre la ciutadania? ¿A cridar ofenses als governants dels catalans? Quina vergonya! ¿No la senten? ¿No demanaran disculpes? Quin ridícul! Aquelles teatralitzacions amagaven el que veritablement buscaven: la preparació de les eleccions legislatives espanyoles. Era un preescalfament en províncies, la “graella de sortida” de “les importants”. Però va resultar que per a molts catalans les importants eren les seves.
¿I les empreses de comunicació de Madrid que han bombardejat la població amb tot tipus de propaganda que més que antiindependentista va contra aquesta meitat del cens amb idees independentistes, encara se seguiran anomenant “espanyoles”? Elles mateixes han situat fora d’Espanya la població que van atacar i no van reconèixer. ¿No dimitiran o seran acomiadats els directors d’aquests mitjans? ¿No demanaran disculpes els columnistes que han enverinat tant l’opinió que ara és impossible un diàleg?
Els catalans ens heu canviat Espanya. Espanya avui ja no és la d’ahir, encara falta veure amb quines conseqüències.
Se us mirava amb prevenció, amb por també, i amb sorpresa. Com s’hi atrevien? Si els estaven amenaçant amb l’exèrcit, la policia, la Guàrdia Civil, els jutges! Els pegarien, els tancarien! Començant pel seu president. I tot això van resultar ser espantalls per fer por a una ciutadania infantilitzada. Gràcies, catalans i catalanes, ens heu demostrat que les nostres pors eren un conte per mantenir-nos espantats. Als que vivim en aqueta banda de l’Ebre ens heu canviat, estem nus davant un mirall nou, som una ciutadania raquítica i atemorida, haurem d’espavilar.
Ara us queda seguir el vostre camí, no ens oblideu perquè mirarem cap a vosaltres més que mai. Ens importareu més que mai. Pel que fa a vosaltres, haureu de respirar, recuperar l’alè i la calma. No afluixeu sent els que sou, però tingueu calma per poder ser-ho. Sou una ciutadania compacta i militant, una tropa de pau, un exèrcit veritablement bell. En el mateix dia en què van afusellar fa quaranta anys quatre joves que lluitaven per la llibertat per fi la veiem davant de nosaltres, una llibertat sense tuteles. Gràcies, en nom de tanta gent. (Ja ha dimitit Rajoy? I què diu el rei?)