Per què Portugal no vol una Catalunya independent
EstrasburgEl seu somriure captivador i la mirada franca el converteixen en un magnífic orador, algú a qui li compraries sense parpellejar qualsevol cosa que et volgués vendre. No debades el vicepresident del grup del PPE al Parlament Europeu, Paulo Rangel (Vila Nova de Gaia, 1968), és un brillant advocat portuguès que abans de passejar el seu savoir faire per Brussel·les o Estrasburg va treballar al bufet Cuatrecasas de Barcelona. Coneix bé la situació a Catalunya. I quan saluda el grup de periodistes catalans amb qui té una cita concertada no pot evitar una certa enyorança, o millor dit saudade, de la seva etapa barcelonina. Però ràpidament entra en el seu terreny favorit: la geopolítica.
Com veu Portugal la possibilitat d’un estat català al nord-est de la península Ibèrica? “Lisboa defensa el principi d’una península, dos estats -comença Rangel-. La raó és que considerem que tres estats peninsulars serien perifèrics respecte al centre d’Europa”. D’alguna manera, doncs, Portugal s’ha adaptat perfectament al seu paper d’estat ibèric secundari, a rebuf d’Espanya, que és un estat mitjà/gran, amb prou pes específic per no poder ser ignorat en algunes qüestions primordials. Una altra cosa és que el govern de Mariano Rajoy tregui profit o maximitzi aquesta situació. Però això ja no preocupa tant a Lisboa, que veu amb un cert temor com una Catalunya independent podria alterar aquest equilibri, aquesta relació simbiòtica, i obrir un nou paradigma amb tres estats competint entre ells per influir a Brussel·les.
El PIB català
Pot semblar un plantejament naïf o simplista, però pel to de Rangel sembla que els portuguesos han pensat seriosament en les conseqüències d’una independència catalana i ho veuen com un escenari amenaçador. Un estat català tindria un PIB similar al de Portugal (200.000 milions d’euros) o fins i tot superior, mentre que una Espanya sense el Principat perdria una cinquena part de la seva riquesa i el PIB cauria per sota del bilió. Això la podria situar en una magnitud equivalent a la meitat d’Itàlia. Resultat: dos petits i un mitjà.
Rangel ens deixa clar que ell no creu que la demanda independentista estigui fora de lloc, al contrari, la considera coherent amb el procés europeu. “El que els meus col·legues espanyols no entenen és que des del punt de vista de les regions té tot el sentit buscar la interlocució directa amb Brussel·les. Per què els catalans han de passar per Madrid podent participar directament en el govern de la UE?”
Davant d’aquesta demostració de complicitat tan poc habitual no puc evitar capgirar-li el principi d’una península dos estats. “Si el que és important és tenir pes a Brussel·les -li dic-, ¿per què no una península un estat?” Darrere de les ulleres veig com els ulls es mouen amb gran rapidesa i la resposta no triga a sortir de la seva boca: “Els portuguesos estimem molt els espanyols, volem tenir les millors relacions amb ells, ens encanten les seves ciutats, la seva llengua i cultura, però no volem tornar a compartir estat amb els castellans. De cap de les maneres”.
L’eurodiputat s’acomiada de nosaltres a tota velocitat. Té una reunió per tractar la qüestió ucraïnesa. Les seves habilitats diplomàtiques, com a representant d’un país petit, segur que l’ajudaran. Avantatges de ser portuguès.
