El que ja ha guanyat el líder del PSOE

Delegat A / MadridPedro Sánchez té motius per treure pit davant dels barons del seu partit, sempre disposats a fer-li la traveta. El viatge de la moció de censura ha resultat una experiència profundament exitosa per als interessos del PSOE, que s’ha consolidat en aquests nou mesos com a primer partit a les enquestes. A les darreries del mandat de Mariano Rajoy, el partit amb prou feines ocupava el tercer lloc, i no aconseguia desempallegar-se del tot del fantasma del sorpasso de Podem. Amb el moviment que va fer fora el president espanyol gràcies als vots dels independentistes, del PNB i de Podem, Sánchez ha aconseguit desafiar el signes dels temps, la crisi de la socialdemocràcia europea que ha enfonsat els aliats comunitaris del PSOE a gairebé tots els països -i que ha fet que en algun, com és el cas de Grècia, gairebé desapareguin. No eren pocs els que auguraven el mateix futur al socialisme espanyol fa només un any, quan l’emergència d’una pinça entre Podem per l’esquerra i Ciutadans pel centre amenaçava de deixar-los sense espai. Però, contra aquestes previsions, Sánchez ha aconseguit convertir el PSOE en el partit troncal de la política espanyola, gràcies en part als viatges extremistes dels seus rivals de dretes i a la crisi interna que enfonsa Podem.

I, amb aquestes credencials, ahir va poder passar el corró a l’oposició interna, que es resisteix a entregar les armes, tot i la seva evident debilitat. El secretari general socialista ja ha aconseguit elaborar-se unes llistes entre les quals només hi haurà afins, i s’assegura la fidelitat del futur grup parlamentari socialista. Aquesta és la primera victòria per a un candidat a la presidència que surt a jugar amb molt més a guanyar que a perdre. L’exemple andalús, i el fet que no forcés la dimissió de Susana Díaz després de guanyar sense poder governar a les autonòmiques, li assegura que, si guanya, com sembla fora de dubte, els seus opositors interns ho tindran molt difícil per descavalcar-lo. I no seria descartable que es quedés al capdavant de l’oposició a un tripartit de dretes. Amb aquesta possibilitat al cap, Sánchez continua el viatge al centre, allunyant-se d’uns independentistes que aspira a no necessitar, i el suport dels quals podria arribar a rebutjar.