El que ja ha guanyat el líder del PSOE
Cap de PolíticaL’última vegada que Pedro Sánchez va parlar davant el Congrés per demanar-li la seva confiança ho feia a la desesperada, a contracor, contraatacant sense gaire entusiasme una iniciativa audaç de Mariano Rajoy: cedir la seva candidatura a la presidència i esperar que el fracàs socialista li deixés en safata un creixement en una repetició electoral.
Rajoy i la seva estratègia d’esperar s’havia mostrat fins ara infal·lible, i tots semblava que esperaven, després de la sentència de la Gürtel. El PP esperava que passés la tempesta, amb la legislatura encarada per l’aprovació pressupostària; Ciutadans, que la seva estratègia de desgast del govern, dia a dia, durant dos anys, el situés com a alternativa; i a Podem feien escarafalls mentre discutien per un xalet.
A Sánchez no l’esperava ningú, ni tan sols molts dels seus. La seva feina més destacada havia sigut mostrar el vassallatge a Rajoy amb el 155 i ser el més cridaner en els exabruptes contra Torra. Fins fa res, les perspectives eren nefastes, i al PSOE l’única que veia amb esperança les eleccions era Susana Díaz, aspirant a liderar després de la caiguda.
Però Sánchez ha fet saltar la banca i ha revolucionat el tauler espanyol quan tot semblava decantar-se cap a una disputa exclusivament centrada en la dreta. Amb una jugada que sembla òbvia -derrocar el líder d’un partit corrupte si no té la decència de dimitir-, el polític amb qui ningú comptava pot ser president del govern espanyol. El moviment té riscos: un segon fracàs al Congrés podria fer esmolar les urpes al sector crític i descavalcar-lo de la direcció socialista; avançar un destí que, si es compleix el pla de Ciutadans, li hauria arribat després d’un previsible fracàs electoral.
Perdre la moció, però, no és sinònim de fracàs. Si Rajoy aguanta, ho farà per poc temps: anirà a una convocatòria electoral en la qual el socialista s’haurà recol·locat com a alternativa al president, assumint una figura que volia Ciutadans i havent deixat fora de joc el partit taronja. Els paladins de la lluita contra la corrupció hauran evidenciat més que mai el seu paper de comparsa del PP, i això els pot fer perdre vots en la frontera electoral amb el PSOE. I a l’esquerra, Podem no li podrà retreure la presidència donada a Rajoy perquè precisament per això Sánchez va marxar del partit per reconquerir-lo i, un cop altra vegada al lideratge, enderrocar el PP.
Si guanya la moció, el socialista no tindrà fàcil la governabilitat, però amb els pressupostos aprovats -el PP no té intenció, ara per ara, de tombar-se els seus propis comptes- ja té un marge assegurat. I encara en tindrà més si l’independentisme té intenció de tornar a jugar un paper al Congrés de Diputats i el nou inquilí a la Moncloa inicia la desescalada de tensió amb Catalunya.
Amb temps per governar, Sánchez estaria molt ben posicionat en unes eleccions en què ja es jutjarien els seus primers temps de presidència. I si la victòria a la moció és a canvi dels comicis immediats, el trofeu d’haver fet caure l’impertorbable Rajoy dona rèdits a les urnes.
El socialista no té res guanyat i la jugada pot torçar-se en qualsevol instant. Un error pot liquidar la seva carrera, i més en la política actual, quan un tuit pot fer que es capgiri el tauler. Una política tan volàtil que un líder que semblava vagar sense nord pot convertir-se, demà, en el nou president espanyol.
