Quatre perfils secundaris per explicar el tercer any de legislatura

MadridLa 2020-2023 és la legislatura imprevisible, no només pel tarannà de Pedro Sánchez, sinó per l’esclat de la crisi del coronavirus i la guerra d’Ucraïna. El 2022 ha estat marcat per la invasió de Putin, però en clau espanyola ha deixat altres episodis que tampoc estaven del tot previstos: els primers resultats de la taula de diàleg, el xoc pel poder judicial, l’adeu precipitat de Pablo Casado del PP i el que hauria sigut de Yolanda Díaz si no aprovava la reforma laboral. Els expliquem a través dels seus personatges secundaris. 

Paz Esteban, exdirectora del CNI

De Pegasus a la reforma de la sedició i la malversació

Amb la taula de diàleg reconstituïda després de l’arribada de Pere Aragonès a la Generalitat, l’esclat del Catalangate l’abril passat va esquerdar les relacions entre els governs català i espanyol. Una seixantena de persones vinculades a l’independentisme espiades amb un sistema molt invasiu que només compren els estats: totes les mirades cap al Centre Nacional d’Intel·ligència, que ret comptes al president de l’executiu. Els serveis secrets havien espiat el líder d’ERC mentre negociava la investidura de Sánchez i calia prendre mesures si es volia reprendre la normalitat institucional, deia el Govern. Es va saldar amb la destitució de la directora del CNI Paz Esteban.

El gest, tot i que la Moncloa no va admetre públicament que fos el cap de turc de l’escàndol de Pegasus, va propiciar que es reprengués la taula de diàleg el 27 de juliol. D’aquella reunió a Madrid en surt un acord per a la llengua: el govern espanyol demanarà que es pugui parlar català al Parlament Europeu. El pacte menys tangible però de més importància és el d’encarrilar iniciatives de desjudicialització del Procés. Després dels indults i d’haver configurat una sala d’enjudiciament menys hostil al Tribunal de Comptes, és moment de rescatar la promesa de reformar el Codi Penal. Es posa el focus en la sedició, però després de l’estiu ja està en debat com tocar el delicte de malversació.

La part final de l’episodi és recent. De sobte, ja no hi ha un problema de falta de majories per reformar la sedició, tal com havia estat al·legant el PSOE, i els dos partits del govern de l’Estat registren d’urgència una proposició de llei al Congrés. ERC aixeca el dit per reclamar canvis en la malversació, i hi introdueix esmenes, que després es modifiquen d’acord amb els socialistes. Els aliats parlamentaris necessaris acaten. La jugada més arriscada de la legislatura tira endavant al Senat el 23 de desembre –eclipsada per la polèmica sobre la renovació del Tribunal Constitucional– i entrarà en vigor dijous que ve. Els tribunals determinaran com afecta els encausats pel Procés i els corruptes.

Victoria Rosell, delegada del govern espanyol contra la violència masclista

El xoc institucional pel poder judicial (i la llei del 'només sí és sí')

La figura de la delegada del govern espanyol contra la violència masclista, la jutge Victoria Rosell, permet abordar el xoc de poders que s’ha agreujat aquest any. Especialment cruent ha sigut amb motiu de la renovació del Tribunal Constitucional, però n’hi va haver un de previ per l’entrada en vigor de la llei del només sí és sí. Els jutges van començar a rebaixar penes per l’aplicació de la retroactivitat favorable i el ministeri d’Igualtat va reaccionar acusant-los de masclistes. En una situació força excepcional, la dreta judicial va arribar a demanar la dimissió d’un membre del govern espanyol, en aquest cas de la ministra Irene Montero. Ara la Moncloa espera que s’estableixi doctrina i no descarta haver de retocar la llei.

Però Rosell també és protagonista secundària del conflicte de la cúpula judicial. El 2021 ja era vetada pel PP de Pablo Casado per ocupar una vocalia del Consell General del Poder Judicial i, aquest 2022, la insistència de Podem per impulsar-la va generar tensió amb el PSOE i també amb Yolanda Díaz, que era partidària d’acceptar candidats menys partidistes. Finalment, Alberto Núñez Feijóo es va fer enrere d’un acord pràcticament fet –propiciat per la dimissió de Carlos Lesmes– per desbloquejar el CGPJ i el Tribunal Constitucional, amb reformes legals incloses que contribuïen a la despolitització. L’excusa era que no podia pactar amb Sánchez mentre acordava amb ERC suprimir el delicte de sedició.

Un cop constatat el fracàs, l’òrgan de govern dels jutges en funcions i amb un president substitut tornava a negociar els candidats per al TC. Sánchez va posar pressió nomenant els dos aspirants que li corresponien, però els vocals de la dreta continuaven bloquejant l'elecció. Va perdre la paciència i va introduir a la reforma del Codi Penal dues esmenes per canviar també les lleis del CGPJ i el TC i fer possible la renovació del tribunal de garanties sense que els blocs progressista i conservador haguessin d’arribar a un acord. La part final de l’episodi també és recent: en una decisió inèdita, el TC va avortar el pla acceptant un recurs preventiu del PP. La Moncloa va cedir i els progressistes del CGPJ van renunciar al seu candidat al TC.

Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid

Crisi històrica al PP: Feijóo agafa el relleu de Casado 

Segurament la menys secundària dels quatre, Isabel Díaz Ayuso és la peça necessària del canvi de lideratge al PP, un dels capítols més inversemblants del 2022 polític a l’Estat. Rere l’adeu precipitat de Pablo Casado i l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del PP hi ha el dramàtic divorci entre dos excompanys i amics de les Noves Generacions, les joventuts de la formació conservadora. Ayuso no volia bastons a les rodes per liderar el PP de Madrid i fer i desfer les llistes electorals com ella desitgés, davant la por del pinyol de Casado que algun dia la líder el volgués destronar com a número 1 del partit a l’Estat.

Així, el xoc es va originar a partir d’una informació la nit del 16 de febrer al diari El Mundo, la capçalera que aquest any ha condicionat en diverses ocasions el rumb del PP. S’hi explicava que Ayuso havia tingut coneixement que un detectiu privat investigava el seu germà, a instàncies d’un alt càrrec de l’Ajuntament de Madrid, per uns suposats contractes fraudulents de compra de mascaretes. La presidenta va disparar contra Génova i Casado va obrir-li un expedient. La guerra era irreconciliable i el poder d’Ayuso, superior. El líder del PP va marxar sense entendre per què i es va encetar una nova etapa al partit, tot i que les expectatives d’un canvi de tarannà han topat amb la realitat: l’oposició frontal és la mateixa. Les enquestes somriuen més al gallec, però pateix en el discurs econòmic i l’efecte Feijóo s’ha desinflat.

Alberto Casero, diputat del PP al Congrés

L’error que va salvar la carrera política de Yolanda Díaz   

Yolanda Díaz podria estar desapareguda del mapa com ho està ara Pablo Casado si no fos per Alberto Casero, fins al 3 de febrer de l’any passat un desconegut per a gairebé tothom. És curiós com, fins i tot, ara es deixa veure més pel pati i els passadissos de la cambra baixa. Aquest diputat extremeny del PP va votar per error afirmativament a la reforma laboral de la ministra de Treball i, gràcies a això, es va aprovar.

La vicepresidenta segona del govern espanyol ha reconegut amb posterioritat en privat que hauria dimitit si el seu projecte estrella no s’hagués convalidat. El seu entorn assegura que s’ho va pensar igualment per les condicions amb què havia tirat endavant: sense ERC i amb cares llargues a Podem per haver-se pactat amb la patronal i aprovat amb els vots de Cs i el PDECat. Finalment, l’equivocació de Casero va salvar la nova legislació laboral, que parcialment canviava la reforma del PP del 2012, que al desembre ha deixat les millors xifres d’atur des del 2007. 

El vot de l’exsecretari d’organització del PP quan Casado pilotava el partit també va salvar la trajectòria política de Díaz, que ara s’encamina a la fase final de la seva aposta política personal amb la plataforma Sumar. El pròxim maldecap és gestionar la voluntat de Podem –amb el lideratge a l’ombra de Pablo Iglesias– de mantenir un rol destacat, i evitar que l’espai es divideixi en dues candidatures a les eleccions generals de finals d’any o principis del 2024.