Quatre desolats desconeguts s’abracen: així he vist Oriol Junqueras a la presó

EstremeraSom “nosaltres” i “ells”, en aquesta presó. Nosaltres els astorats, dolguts, sorpresos visitants dels presos polítics. Ells els cansats, resignats, acostumats visitants dels presos comuns. Nosaltres ens traiem els cinturons i els llaços grocs per passar per l’arc detector de metalls. Ells no en porten. Ens mirem com una altra cosa. Aquesta dona, que m’ha dit que és cubana, i que camina dificultosament amb les sabatones vermelles de mig taló, em diu: “ Cuando el primer preso entre en una cabina, el tiempo ya empezará a contar, aunque los vuestros no estén ”. M’han d’escorcollar. “ No te preocupes, serà el sujetador lo que ha pitado - em diu la funcionària-. No tienes que quitártelo, solo sepáralo del cuerpo ”. A les parets de la cambra on hem entrat hi ha cartells que anuncien una reunió per millorar les condicions laborals.

Caminem per una mena de finger rònec i escrostonat. En una reixa, al pati, hi ha un ocell encallat. “Mireu!”, dic jo. Dues de les dones que van a veure en Quim Forn s’aturen, desolades. Una d’elles és l’Eva Arderius, periodista de Barcelona Televisió. No reconec l’amiga que l’acompanya, que duu uns pantalons Eighth Sin que li queden preciosos (no puc evitar fixar-me sempre en aquestes coses). Amb elles hi va l’Albert Ortas, que havia sigut cap de gabinet de Xavier Trias, i un noi que tampoc identifico. Som una tropa esgarriada i obedient. Una petita família de sobrevinguts. Al nostre grup hi ha en Sergi Sol, home de confiança d’Oriol Junqueras; en Carles Comas, alcalde de Torrelameu (que porta la samarreta d’una cursa, la de la Nòria), i l’Eva Gené, que treballa per a ERC a Lleida. No ens coneixíem fins avui, però som el paquet de quatre que visitarà l’Oriol Junqueras a la presó d’Estremera.

Entrem a les cabines, que estan pensades perquè s’hi assegui una sola persona o com a molt dues. Hi ha una lleixa de marbre gruixut amb l’intèrfon al damunt i la finestra de vidre. En Sergi va a buscar cadires (amb la tenebrosa familiaritat que li dona haver vingut setmanalment aquests vuit mesos). Cadires de bar, de color marró i depriments. Jo renuncio a la meva, per deixar lloc als altres, i m’assec al marbre amb les cames recollides. Quin abandonament, quina informalitat tan fora de lloc en aquesta gàbia. Entra el fill de la parella cubana, un noi negre, molt jove, que va traficar, i que aviat tindrà tercer grau. “Podreu anar a saludar en Quim”, ens diu en Sergi. “I no ens diran res?”

Arriba l’Oriol

Llavors arriba l’Oriol, amb aquell somriure bondadós, el de sempre, i posem el cos al vidre, les mans, la boca, per fer una abraçada fictícia, el surimi de l’amistat, aquesta pasta de peix amb què ens hem de conformar, ebris de ràbia. Recordo un episodi de la meva vida quotidiana en llibertat. Al minibús del nostre poble se li va espatllar la porta del davant. El conductor hi va lligar una bufanda, perquè no s’obrís. Quan es va aturar a la nostra parada no hi vam parar esment. I ell va fer gestos perquè entréssim per darrere. Primer no l’enteníem. Després sí. I tots vam reaccionar a la nostra manera. Els uns divertits per la novetat, els altres sorpresos. Però vet aquí que a la parada següent (nosaltres ja érem dalt) va passar el mateix. El conductor els va advertir, i els passatgers van reaccionar exactament igual que nosaltres. I així a cada una de les parades. Entenc que ell és el conductor de l’autobús. Sempre que té comunicació veu llàgrimes, veu mans que toquen el vidre. Les mateixes reaccions.

Ens comportem com en un curtmetratge. Res pot ser superflu, no hi pot haver silencis, ni dubtes, ni distraccions, no tenim temps per pensar gaire, per enfadar-nos. Qui sap quan podrem tornar a veure’l? “Que buenorro que estàs”, dic en broma. “Pots comptar”. Encàrrecs polítics, records, sobreentesos i gestos, per si escolten. “Com va anar a Torrelameu?” L’alcalde esbatana un somriure. “El Lluc va pujar al tractor i s’ho va passar tan bé...” El Lluc és el seu fill de 5 anys. Enraonen, doncs, d’una jornada familiar sense ell. “El teu nen és molt bo en matemàtiques”, li dic. Ell m’explica: “Una nit ve a veure’ns al llit, em desperta i em diu: «Papa, ¿tres més tres més tres fan nou?» I jo, mig adormit, li dic: «Sí». I ell: «Ja m’ho pensava». I se’n torna a dormir”. Aquest record de la vida d’abans. I ara: un pare que els envia dibuixos i contes per carta, no sap fins quan, perquè no sap què se’n pot esperar, de la justícia espanyola. Demana a l’amic que fa curses que porti la seva família (la dona, el nen i la nena) a collir fruita a Torrelameu i a veure porquets, que és important per als nens, això de veure porquets. Porquets. Aquest diminutiu. Tots els fills estimats l’han sentit un dia. Porquets i no porcs: la definició de l’amor patern.

Temps per a un gag del 'Polònia'

Parlant d’això i d’allò, sense voler, li dic: “Has vist el Polònia?” Per què l’hi dic? Com se’m pot haver escapat? Esclar que no tenen dret a veure televisions “autonòmiques”. “No! Aquesta setmana no!”, fa ell. Li explico un gag. Puigdemont truca des d’Alemanya a Quim Torra i tots fan veure que estan treballant per la República, quan és mentida. Riem i sona el timbre. Queden cinc minuts. No perdem temps acomiadant-nos. Quin luxe, acomiadar-se. No, no, no podem. Seguim parlant com si hi haguéssim de ser sempre. Com si no hi haguéssim de ser mai més. Però ja sortim i quan no ens veu, llavors sí, ens abracem, tan desconeguts que som. “És la vegada que més l’he sentit parlar dels fills”, mormola el Sergi. Quantes vegades més podré escriure això sense que us cansi? Com m’ho faré per escriure el proper cop amb el proper pres? Si del que es tracta, suposo, és que la família i els amics es cansin d’anar-los a veure. Si del que es tracta, suposo, és que els oblidem. Aquesta és la pena. I pena és la paraula exactíssima, en realitat.