Quatre dècades de debats televisius a Catalunya
TV3 n’emet des del 1984 i hi convida sempre totes les forces amb representació institucional
BarcelonaDe mitjana, 600.000 persones van veure dimarts el debat de TV3, i la xifra puja fins al milió i mig si comptem les que en algun moment s’hi van connectar. Els partits i els candidats són conscients que aquest és un dels moments d’exposició mediàtica més rellevants d’una campanya. Es poden fer llargs, de vegades avorrits, i a mesura que s’hi incorporen partits és difícil fugir d’estones de guirigall. Però l’audiència és fidel i, més enllà dels convençuts que indefectiblement creuen que ha guanyat el seu, és una oportunitat perquè els indecisos puguin definir-se.
Ja se n’havien fet abans, però TV3 fa debats des dels seus orígens. El primer, pocs mesos després de l’inici de les emissions, el del 5 d’abril del 1984, a tres setmanes de les eleccions. Ni l’estètica ni les temàtiques ni, evidentment, els candidats tenien res a veure amb els que hi ha ara. En una taula rectangular amb tot de papers i carpetes per sobre s’hi van situar -a banda i banda- els cinc presidenciables: Jordi Pujol (CiU), Eduard Bueno (AP), Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC), Raimon Obiols (PSC) i Heribert Barrera (ERC). En l’extrem, hi havia el moderador, el llavors director de La Vanguardia, Francesc Noy, i al seu costat una dona a la qual no es va presentar en tot el debat i que es limitava a tenir cura dels temps d’intervenció. “Fa unes setmanes la direcció de TV3 em va proposar moderar aquest debat i jo només vaig posar una condició: establir jo mateix les normes del debat”. I a Noy no li agradaven les interrupcions, així que directament va prohibir que els candidats es trepitgessin entre ells.
El del 1999 era un dels debats més esperats, que emetien simultàniament TV3 i TVE. Pujol, 19 anys de president, contra la gran esperança socialista, Pasqual Maragall. L’expectativa era tan gran que la decepció generalitzada de l’endemà era ben comprensible. Pràcticament no es van interpel·lar -un reivindicava l’obra del Govern i l’altre plantejava genèricament el canvi- i l’enfrontament estrella de la nit va ser el de Rafael Ribó, que seguia a Iniciativa, amb Antoni Luchetti (EUiA) i Elisenda Forés (EV), que se n’havien escindit.
Quatre anys després es va viure el primer debat sense president. Maragall vs. Mas era la pugna previsible, però el candidat socialista va preferir no entrar en el cos a cos malgrat les constants oportunitats que li oferia el cap de llista de CiU. Aquell debat el van veure 460.000 persones. 730.000 van preferir mirar l’enèsima repetició de Pretty woman. “Uns hem parlat de futur i altres de passat”, va sentenciar Maragall a l’acabar el debat a cinc. “¿Ja saps allò que unes generacions donen pas a unes altres?”, li va respondre Mas, quinze anys més jove que el seu interlocutor. “Primer que em deixi pas a mi el senyor Pujol”, va concloure Maragall, que acabaria sent president després dels comicis.
Durant molts anys Jordi Pujol no va tenir rival. Sempre que podia deixava clar que ell era el president i la resta els aspirants.
Sense cara a cara
Molts debats amb múltiples veus però ni un sol cara a cara en la història catalana. Els candidats del PSC es van atipar de demanar-li a Pujol, però ni tan sols Maragall ho va aconseguir. Ja sense Pujol, Maragall se sentia favorit el 2003 i tampoc va cedir a la petició d’Artur Mas.
El 2010 va ser el moment en què més a prop va estar el cara a cara, quan, en l’última intervenció del debat a sis, el president, José Montilla, reptava Mas. “Jo et dic que sí i el podem fer ara”, li responia ja fora de programa el candidat de CiU. “Jo proposo dilluns, dimarts o dimecres”, insistia el socialista, en unes imatges que TV3 va distribuir l’endemà amb Josep Cuní, el moderador, animant-los a tancar el format allà mateix. La Junta Electoral va rebutjar aquella opció, impugnada pel PP, Cs i ERC. Onze anys després ha estat el presidenciable republicà, Pere Aragonès, qui hauria volgut un cara a cara amb Salvador Illa, tot i que l’aspirant de JxCat, Laura Borràs, preferia un “trio”. Una opció que sí que es va donar el 2012 a 8TV, amb Mas, Alícia Sánchez-Camacho (PP) i Pere Navarro (PSC).
El del 2012 va ser el debat d’unes catalanes més vist de la història de TV3: 850.000 espectadors. El primer en què el dret a decidir va ser protagonista. “Catalunya quedarà fora de l’euro i de la UE”, deia Camacho. “I del Sistema Solar”, ironitzava Alfons López Tena (SI). I, per primeres vegades, la del 2017, quan els caps de llista de JxCat i ERC no hi van anar. Un era a l’exili i l’altre a la presó.