Comunitat de Madrid: un quart de segle encadenant escàndols
El PP governa l'autonomia de la capital d'Espanya des de fa 23 anys i tots els presidents han tingut un final abrupte
MadridDossiers, informes, filtracions personals, relacions sentimentals, vídeos de càmeres de seguretat, carros de supermercat cremant al sol plens de documents comprometedors... El guió de la política madrilenya sembla el d’una telenovel·la veterana. Fa 23 anys que el PP governa la comunitat autònoma, que avui celebra la seva diada, i tots els presidents que ha tingut la formació conservadora han acabat o bé marxant per la porta del darrere o implicats en escàndols anys després de deixar el càrrec. Alberto Ruiz-Gallardón, Esperanza Aguirre, Ignacio González i ara també Cristina Cifuentes. Tots protagonistes en el serial dels escàndols encadenats del PP madrileny.
Alberto Ruiz-Gallardón
Imputat en el cas Lezo i apartat del govern espanyol
Un any abans que José María Aznar guanyés les eleccions espanyoles i encetés l’etapa de l’hegemonia del PP a l’Estat, Alberto Ruiz-Gallardón va obrir camí als conservadors amb una victòria a la Comunitat de Madrid, que havia estat governada des de la Transició pel socialista Joaquín Leguina. El popular es va llaurar una fama d’encarnar la dreta moderna, i fins i tot va sonar com a possible substitut del president espanyol. La seva caiguda en desgràcia va ser en diferit. Durant el primer govern de Mariano Rajoy, com a ministre de Justícia, va signar la seva sentència de mort política amb una llei antiavortista que va escandalitzar fins i tot una part del seu partit. I els avenços en la investigació de l’operació Lezo, de corrupció a la Comunitat de Madrid, ha acabat esquitxant la seva època de govern, i la setmana passada va ser imputat. Va ser en un consell de govern presidit per ell, el 2001, que es va decidir la compra ruïnosa d’Inassa per part del Canal de Isabel II, la companyia pública d’aigües de Madrid, una compra que el jutge creu que estava inflada per pagar comissions.
Esperanza Aguirre
Tres dimissions i un aiguamoll ple de gripaus
“He nomenat més de 500 càrrecs en la meva carrera i dos m’han sortit gripaus”, defensava Esperanza Aguirre el 2016. Es referia a Ignacio Granados i Alberto López Viejo, exconsellers dels seus governs imputats en la trama Púnica. Aviat es va saber que el nombre d’implicats en trames de corrupció entre els seus col·laboradors es multiplicaria, començant per la seva mà dreta, Ignacio González.
L’ascens al càrrec d’Aguirre ja va venir marcat per la polèmica. El 2003, quan va succeir Gallardón, va estar a punt de perdre el govern de la Comunitat a mans del socialista Rafael Simancas, però el vot de dos trànsfugues (Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez) va possibilitar la repetició electoral, després de la qual va aconseguir la victòria. Va ser el conegut com a tamayazo. Després d’això, Aguirre es va erigir com a líder d’un corrent crític dins del PP, però la proliferació de casos de corrupció al seu voltant la van dur a dimitir. Ho va fer tres vegades: el 2012, per motius personals, segons va dir; després el 2016, com a presidenta del PP madrileny, per la seva culpa in vigilando en els casos de corrupció; finalment, el 2017, un cop imputat González, va deixar també la regidoria del PP a l’ajuntament de la capital espanyola.
Ignacio González
Un pas per la presó després de succeir Aguirre
Ignacio González va ser la mà dreta d’Aguirre al govern de la Comunitat, i la va succeir a la presidència durant tres anys. No va arribar a intentar revalidar el càrrec. El cas del seu àtic a Estepona va ser el preludi d’una escalada de notícies judicials que el situaven al centre d’una trama corrupta, la Lezo, que era la tercera a gran escala a la Comunitat de Madrid, després de la Gürtel i la Púnica, totes elles protagonitzades pel Partit Popular.
Cristina Cifuentes
El projecte fallit de trencar amb les corrupteles
L’últim episodi de la telenovel·la madrilenya l’ha protagonitzat Cristina Cifuentes. Va arribar al càrrec de presidenta després de guanyar les eleccions del 2015 i amb l’objectiu de trencar amb les trames de corrupció anteriors, fent gala de la seva “tolerància zero”. Aviat, però, alguns dels imputats, com Francisco Granados, van situar l’ombra de sospita sobre ella, i està en dubte un contracte signat per l’Assemblea de Madrid mentre ella formava part del comitè de contractació. Finalment, però, no ha sigut cap d’aquestes trames la que l’ha sentenciat, sinó la filtració d’un vídeo en què se la veia robant unes cremes. La polèmica arribava quan ja era a l’ull de l’huracà pel seu màster falsificat i posava de relleu que la guerra bruta continua estant a l’ordre del dia al PP madrileny, i entre clans enfrontats.