BarcelonaDes de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el gener del 1939 i fins que no va morir el dictador, el novembre del 1975, l’hemicicle del Parlament de Catalunya va quedar clausurat. El Palau ja havia anat variant els seus usos passant a ser caserna de l’exèrcit i també seu del Museu d’Art Modern o d’una biblioteca, però el simbolisme de l’hemicicle el feia doblement perillós per a un règim amb aversió a la democràcia. Va ser sota la coordinació de Josep Maria Bricall, el conseller de Governació de la improvisada Generalitat presidida per Josep Tarradellas, que es van encarregar les obres de restauració d’aquell Palau que hauria de tornar a acollir, després de les eleccions del març del 1980, la seu de la sobirania catalana. La factura: 200 milions de pessetes que havien d’arribar via govern espanyol per les obres i 100 més per fer-lo funcionar fins a finals d’any.
Catalunya tornava a triar els seus representants a les urnes, amb l’experiència recent de dos referèndums (el de la Constitució i el de l’Estatut) i tres eleccions (dues de generals i unes de municipals) en menys de tres anys. Tenint en compte els resultats acumulats, els socialistes podien partir amb avantatge, però tot apuntava que la victòria se la disputarien amb la Convergència i Unió de Jordi Pujol. Tres dies abans de les eleccions, a Ràdio Barcelona, ja havia quedat clar que eren els dos projectes antagònics. Aquelles eleccions, de fet, acabarien marcant les dues dècades següents. Va guanyar Pujol, però en minoria. Va ser ERC la que va acceptar que fos el seu i no el dels socialistes el projecte que iniciés el camí de la restitució de les institucions catalanes.
Una llarga nit de març
La nit del 20 de març la plaça de Sant Jaume estava plena a vessar. Moltes senyeres -i alguna estelada- i gent cridant “Pujol, president” mentre avançava un recompte rudimentari, que a les 2.40 de la matinada només havia escrutat el 16,25% dels vots de la demarcació de Barcelona. Un parell d’hores després ja s’anava intuint quin acabaria sent el resultat.
“Amb la sinceritat que se’m reconeix he de dir-los que les coses seran difícils. Però tinc una gran fe en Catalunya i els seus ciutadans”. Tarradellas s’acomiadava així de la seva longeva presidència -bàsicament a l’exili- i Catalunya es preparava per investir el seu 126è president.