El pols entre Pasqual Maragall i Jordi Pujol el 1999 va deixar una de les campanyes més disputades que es recorden. Des del primer minut, convergents i socialistes van fer el possible i l’impossible per esgarrapar-se vots l’un a l’altre. Fins al punt d’omplir un acte de Pujol amb propaganda de Maragall. Hores abans que comencés oficialment la cursa electoral, Pujol va intentar capitalitzar la recent pujada de les pensions a l’Estat -on CiU garantia l’estabilitat al PP- omplint el Sant Jordi amb 16.000 jubilats en un acte organitzat des del Govern. Però quan va sortir a l’escenari es va trobar amb què la majoria dels assistents duien a les mans la propaganda de Maragall amb què voluntaris del PSC els havien obsequiat a les portes del Sant Jordi.
L’anunci de Pujol que aquelles eren les últimes eleccions a les quals es presentava va donar encara més èpica a aquell duel amb l’exalcalde de la Barcelona olímpica, que, tanmateix, no es va traslladar a l’únic debat d’aquella campanya, en què cap dels dos va buscar les pessigolles a l’altre.
Tot i la lluita pel tercer lloc entre les noves cares al PP -amb Alberto Fernández Díaz en lloc del defenestrat Aleix Vidal-Quadras- i ERC -amb Josep Lluís Carod-Rovira en lloc d’un Àngel Colom que ja havia fundat i dissolt el PI i anunciava que votaria Pujol-, el focus va estar sempre sobre la renyida pugna entre el PSC i CiU, a qui, tanmateix, un CIS fet públic a mitja campanya donava un avantatge de set punts. Si Maragall tirava d’entrevistes amb Lionel Jospin i Tony Blair per lluir perfil internacional, Pujol s’arremangava a l’àrea metropolitana, ja fos xutant penals a Urruti -i marcant-li fins i tot tres gols- al camp de la Gramenet com apareixent en un concert de Los Chunguitos o fent mítings en què alternava català i castellà.
La cursa, coronada amb l’exhibició de força més gran feta per un partit en un míting a Catalunya -CiU va convocar 20.000 persones al Miniestadi per veure com Pujol semblava ungir Josep Antoni Duran i Lleida com a successor-, va acabar amb victòria de Maragall en vots però de Pujol en escons. La divisió d’IC -que es va presentar sense EUiA per l’enfrontament entre Rafael Ribó i Julio Anguita i de la mà del PSC a Lleida, Girona i Tarragona però no a Barcelona- va acabar sent decisiva. Els dotze diputats del PP donaven la investidura a Pujol. L’última.