Ser Jordi Pujol i passar desapercebut només és possible a la Tor de Querol

La Tor de Querol (Alta Cerdanya)"Jo ho he sabut pels diaris francesos i també llegint-ne alguna cosa a internet. Al vell Pujol jo no l'he vist mai aquí. Els anteriors alcaldes, en Trunó i en Peytaví, sí que hi van tenir tracte, sobretot quan van comprar la casa, ja fa uns anys". Ho explica, encara sorprès de tot plegat i del fet que dimecres es presentés algun càmera de televisió al poble, el regidor de la Tor de Querol el senyor Monty, que no milita en cap partit i parla un català més aviat escàs malgrat que el municipi és a només cinc quilòmetres de Puigcerdà. Ell la fa petar amablement però, com que que l'alcaldessa està de vacances, hi ha més aviat silenci administratiu. La secretària de l'Ajuntament i l'empleada de La Poste, que s'expliquen les noves abans d'aixecar la persiana a primera hora de la tarda, tenen ordres de no dir res. Compleixen.

A les dues Cerdanyes no hi ha frontera natural entre el nord i el sud però l'estat francès ha excel·lit més en l'assimilació que no pas en el desenvolupament de la seva part. De vegades les dues comarques semblen països ben bé diferents. Per això el poble, de poc més de 400 habitants i que bàsicament és conegut per tenir la que potser és l'única estació de tren del món amb tres amples de via diferents (l'europeu, l'ibèric i el del pintoresc Tren Groc de la Catalunya Nord), es va convertir en un amagatall ideal per a Jordi Pujol i la seva família després que l'expresident confessés divendres passat al vespre que havia tingut diners amagats a Andorra durant 34 anys i esclatés una autèntica bomba política i emocional.

Hi regna la calma

A la Tor de Querol, a menys de 30 kilòmetres de la frontera amb Andorra, en Josep, el seu tercer fill, que va fer fortuna (molta) venent la consultora Europraxis i dedicant-se al totxo, hi té una mansió fantàstica. És la primera a mà esquerra venint de Puigcerdà i la part de darrera dóna a la carretera vella d'Espanya. La casa on els Pujol han fet pinya i preparat la seva defensa aquest cap de setmana és ben a prop del monòlit d'homenatge als 17 morts querolencs a la Primera Guerra Mundial i de la sala de festes del poble. La família, però, no va estar per festes aquest cap de setmana. Una de les veïnes, que, com molts dels que passen aquests dies a la Tor, és de Barcelona, explica que hi va veure moviment, que hi havia gent a la casa però ara ja no és capaç d'assegurar que hi hagi algú. Hi regna la calma. Sols la gespa del jardí perfectament tallada, la barbacoa endreçada, l'estelada onejant al teulat de la casa auxiliar i el pal de la senyera del jardí es fan notar. Cap moviment en hores, cap vigilància aparent, i a la casa tampoc hi ha timbre. A la planta baixa hi ha una porta entreoberta, que sembla del servei, i només algun porticó deixa passar la llum a les cambres de l'interior. La majoria pensa que els Pujol ja han marxat i que potser només hi queda algú del servei.

Ningú es pensava que hi era

Ni la senyora de Barcelona ni la seva mare, que vénen de comprar el pa, van veure el president. De fet, no hi van caure fins ahir, que havia passat el cap de setmana entre elles rumiant què fer ara i torturant-se interiorment, tal com va pronosticar que li tocaria fer a la seva germana Maria i el seu cunyat Francesc Cabana abans de marxar divendres. Ningú es pensava que hi era. Elles, el regidor Monty i l'amo del restaurant que hi ha a la carretera –junt a l'única botiga de queviures del tranquil poble (per no dir mort) i el forn de pa– sí que coneixen, però, en Josep. Expliquen que sol pujar a la Tor els ponts i alguns caps de setmana, però que és discret i poc social, malgrat que a la Tor són pocs. A la comarca tenen més tractat a l'Oriol, que hi fa bastanta vida, és més extravertit i té una casa a l'exclusiu poble d'Urús, ben a prop de l'empresari Sergi Alsina, també imputat en el cas de les ITV.

La casa de Josep Pujol crida aquest dijous l'atenció de pocs curiosos. Una parella de Barcelona que ha quedat amb un comercial per mirar-se un habitatge al poble (els catalans són els que més en compren) se la mira embadalit, però sense saber de qui és. I els obrers que treballen just al davant, en noves promocions, tampoc en saben res. Només una família, pare, mare i filla, s'atura al davant, fa una rialleta i s'hi tira una fotografia de record. Qui l'hi havia de dir, a Jordi Pujol, que, d'aixecar admiració i respecte, acabaria convertit en una atracció més aviat grotesca que s'amaga de mansió en mansió dels seus fills.