Puigdemont, Sánchez, Junqueras i els riscos dels hiperlideratges
Els experts admeten que són un bon reclam electoral
BarcelonaNova etapa, però mateixos líders. Junts i el PSOE deixen enrere els seus congressos amb la confirmació al capdavant del partit dels que han estat els seus màxims dirigents i reclams electorals des de fa més de cinc anys, Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. A Esquerra, Oriol Junqueras s'ha imposat finalment a Xavier Godàs com a nou president d'ERC després d'un debat intern que ha pivotat essencialment al voltant de la seva figura (i continuïtat). Els comuns han dit aquest any adeu a Ada Colau, però es resisteixen a prescindir-ne com a candidata per al 2027, mentre al PP Isabel Díaz Ayuso projecta cada cop una ombra més llarga sobre Alberto Núñez Feijóo. Enrere queden els temps del 15-M, quan els indignats reivindicaven noves formes de participació política més horitzontals i, fins i tot, renegaven de la figura del líder. En un moment en què totes les formacions sense excepció lamenten la desafecció política ciutadana, per què el debat sobre els lideratges continua ocupant un lloc tan central en la vida interna dels partits?
La resposta cal buscar-la en la tendència decreixent a votar una opció política per la ideologia, segons els experts consultats per l'ARA. "Els partits s'han adonat que la ideologia mou cada cop menys. Qui pot captar el vot dels indecisos és el candidat", explica a aquest diari Xavier Peytibi, consultor en comunicació política a Ideograma. Als anys 2000, un 80% dels votants escollien la papereta en funció de la seva ideologia; aquesta xifra ha descendit entre 10 i 15 punts mentre, en paral·lel, s'incrementa la infidelitat de vot. En altres paraules: els electors són més volàtils; és a dir, estan més disposats a deixar-se seduir pel que el líder fa o explica, per exemple, a les seves xarxes socials. Globalment, i no només a Catalunya i Espanya, tot plegat ha donat lloc a una "personalització de la política" que els partits han abraçat com a estratègia de supervivència electoral, explica Peytibi.
Les primàries el reforcen
El poc marge que la ciutadania percep que els polítics tenen a l'hora de governar i la institució de les primàries són dos factors que també expliquen aquesta tendència, segons el doctor en ciència política i professor a la UPF Javier Astudillo. Un cas paradigmàtic és el famós viatge de Pedro Sánchez amb un Peugeot per Espanya per guanyar les primàries que el tornarien a situar al capdavant del partit, preludi del lideratge que s'acabaria consolidant amb la seva arribada a la Moncloa (i que ha acabat donant lloc al que els seus detractors anomenen sanchisme). El risc, segons Peytibi, arriba quan es trenca el "joc d'equilibris" que s'hauria de produir entre el lideratge dins del partit i les veus discordants que hi pugui haver dins l'organització.
Segons els experts, el cas extrem d'hiperlideratge es troba en aquells supòsits en què el futur del partit va lligat estrictament al del líder. En són exemples Podem i Ciutadans. Quan Pablo Iglesias va deixar el partit lila, Podem va acabar diluït dins del projecte de Sumar, contra el qual ara es regira per poder sobreviure en l'espai a l'esquerra del PSOE. I la dimissió d'Albert Rivera després d'una patacada electoral històrica va abocar Ciutadans a una sèrie de pugnes internes que van provocar successives dimissions (o moviments de trànsfugues al PP), que finalment va fer que el partit ni tan sols es presentés a les últimes eleccions generals (i desaparegués dels parlaments català i europeu). Ho resumeix l'expert en filosofia política Rodrigo Nunes, professor a les universitats d'Essex i la PUC de Rio de Janeiro: l'hiperlideratge és una bona estratègia "de start-up", però difícilment permet sostenir un projecte a llarg termini.
"Els partits no són miops: ja han vist els perills de l'hiperlideratge", diu Astudillo. Per això, afegeix, hi ha formacions que han intentat compensar-los amb lideratges més corals o més renovació –una dinàmica que precisament els comuns han volgut introduir en la seva última assemblea, i també Podem–. A Alemanya els Verds aposten per models de bicefàlia per esquivar aquest risc, igual que el PNB fa al País Basc separant el candidat a lehendakari del cap del partit (i, de fet, igual que han plantejat les dues candidatures rivals a Junqueras a ERC). Al Japó el Partit Demòcrata Liberal és qui governa des de fa cinquanta anys, però limita el temps que els seus candidats poden ocupar el càrrec de primer ministre.
L'extrema dreta internacional és personalista
Els perills dels hiperlideratges sobre les democràcies els il·lustren bé els líders de l'extrema dreta internacional, que han trobat en aquesta estratègia una fórmula per penetrar a les institucions amb discursos populistes que apel·len al descontentament de les masses. És el cas de Donald Trump als Estats Units però també el de Javier Milei a l'Argentina o el de Jair Bolsonaro al Brasil. Segons Nunes, que acaba de publicar el llibre Bolsonarismo y extrema derecha global (Tinta Limón), tots ells han jugat a presentar-se davant d'un electorat descontent com uns "outsiders" de la política que prometien ruptura davant la suposada figura del "tecnòcrata liberal". Ara bé, ¿és possible construir un hiperlideratge sa dins d'un règim democràtic? Malgrat tot, l'expert sosté que sí: "Un hiperlideratge sa és aquell en què el líder continua sent responsable davant de la militància. Quan hi ha un cert control", exposa. El contrari condueix a la pèrdua de l'entusiasme de les bases, fet que pot fer ensorrar l'edifici polític que és un partit.
