Puigdemont: la partida final
BarcelonaFa gairebé sis anys i mig que hi ha un nus a la política catalana que encara no s’ha desfet: la situació de l’expresident Carles Puigdemont a l’exili. Des de la campanya electoral del 2017, la possibilitat que torni a trepitjar territori espanyol s’ha mantingut com un factor desestabilitzador de la situació política. Ho va ser la detenció a Alemanya l’any 2018 i va tornar a acaparar tots els focus quan el setembre del 2021 el van detenir a l’Alguer. També aquest ha estat el debat públic quan hi ha hagut sentències de Luxemburg relacionades amb la immunitat, alimentant la tesi que la protecció europea li podia donar la via de tornada a Catalunya sense poder ser jutjat. I, tot plegat, amb una retòrica resistencialista, a favor d’una unilateralitat verbal i un dur enfrontament amb Esquerra per la seva estratègia a Madrid.
Però, paradoxalment, el que haurà donat la possibilitat real de tornar a Puigdemont haurà estat el pacte amb el PSOE: una aritmètica parlamentària atzarosa, amb un resultat discret de Míriam Nogueras el 23 de juliol, i una estratègia de chicken game a l’hora de negociar, li ha permès finalment pactar el text de l’amnistia.
L’avançament electoral del president de la Generalitat, Pere Aragonès, pot haver estat l’ingredient que faltava perquè Puigdemont assumeixi un retorn immediat, encara que hi hagi el perill de ser detingut. Si bé en les darreres setmanes Junts parlava del mes d’octubre, per no ser un dels primers beneficiats de l’amnistia, la cita a les urnes del 12 de maig ha capgirat els plans: ara es planteja fer un pas endavant per ser el candidat a la presidència de la Generalitat i optar per tornar aquesta primavera, encara que l’amnistia s’aprovi quinze dies després de les eleccions. En aquest context, Junts ja té la campanya feta: presentar el 12 de maig com una oportunitat de “restitució” de l’expresident a l’exili sis anys i mig després d'haver marxat. Sense haver-se de plantejar plans B, que sempre tensarien les seves costures internes.
Però per tornar a jugar la carta del retorn, Puigdemont necessita fer-ho creïble. Ja va jugar-la el 2017, amb el si guanyo tornaré forçat per la seva cap de campanya, Elsa Artadi, i ho ha insinuat diverses vegades esperant resolucions europees que finalment no han estat favorables. Per demostrar que aquest cop sí que va de veres, Puigdemont està decidit –si no hi ha un gir d'última hora– a apostar-ho tot a les catalanes i renunciar a presentar-se a les europees, malgrat que això vol dir renunciar a la immunitat d’eurodiputat a partir que agafi l’acta al Parlament. Cal tenir en compte que les llistes dels comicis a l’Eurocambra es tanquen el 7 de maig, l'última setmana de la campanya catalana, i presentar-s'hi afebliria la seva candidatura: exercir els dos càrrecs de diputat és incompatible i, per tant, es tornaria a perfilar com un candidat simbòlic.
Ara bé, renunciar a ser candidat a les eleccions europees implica un risc personal que Puigdemont ha d'acabar de valorar amb el seu advocat: perdria la immunitat i quedaria desprotegit posteriorment davant la investigació per terrorisme del Tsunami, que el Suprem haurà de decidir si entra a l'amnistia.
¿Un retorn, però, abans o després de la campanya electoral? Si esperés a després del 12-M, pel que diu el Suprem, Puigdemont no seria detingut perquè retiraria les ordres de detenció. En canvi, si vingués abans de la votació, sí que seria empresonat a l'espera de ser alliberat per l'amnistia, que es preveu que entri en vigor a finals de maig. En aquest darrer escenari, la gent a Catalunya votaria amb Puigdemont a la presó.
L'expresident es troba davant la partida final: podria guanyar a Catalunya i tancar el cercle tornant a la Generalitat; o perdre i posar fi a la seva aura.
Abans de començar la compareixença del president Pere Aragonès per anunciar la convocatòria d'eleccions, al xat de YouTube els usuaris que esperaven veure la declaració per streaming feien apostes: "Pintxo de truita i canya que es convoquen eleccions el 12 o 19 de maig", deia l'avatar Pedro Menor Pérez. "Pròrroga o eleccions?", es preguntava Ruben Benigno. Amb la convocatòria del 12-M, algú li deu haver pagat unpintxo a Pedro Menor Pérez.
La votació al Parlament que va tombar els pressupostos del Govern va ser un vodevil. Primer, la presidenta del Parlament, Anna Erra, va ajornar-la fins a la tarda perquè faltava un diputat de Vox i, després, quan ja havia arribat l'hora de votar, hi va haver un moment de desconcert perquè el sistema no funcionava. Les exclamacions dins l'hemicicle van ser inevitables.