A Puigdemont li convé col·laborar
MadridEn teoria, el curs polític i judicial s'acaba ara a finals de juliol, però és un dir, perquè de fet continua, vist que hi ha molta matèria pendent de canalitzar-se. Als centres de poder de Madrid els que marxen de vacances ho fan amb el compromís de no perdre el telèfon mòbil de vista. L'enrenou ha estat aquests dies al Congrés dels Diputats, però per entendre el que pot passar en la segona meitat de l'any, on hem de posar l'orella és al pols entre el Suprem i el Constitucional. Els problemes d'aplicació de la llei d'amnistia i el paper que l'òrgan de garanties pugui tenir en aquesta qüestió són d'especial rellevància per al futur immediat. Cal tenir-ho molt en compte en relació amb el procés per desbloquejar la investidura del pròxim president de la Generalitat. Pel seu propi interès, a Puigdemont li convé no ser un obstacle.
El més important d'aquests mesos és el que passi a Catalunya, i les seves conseqüències. El debat sobre els plans de regeneració democràtica que vol impulsar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, és la part adjectiva del relat sobre el moment que vivim. I no crec que avanci gaire. El trencament parcial entre els populars i Vox no implicarà cap acostament entre els dos grans partits estatals. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ni tan sols considera que hagi de fer el més petit esforç per aplicar a Espanya les decisions de la Unió Europea sobre transparència de les empreses propietàries dels mitjans de comunicació i sobre els factors que afavoreixen la manipulació de l'opinió pública.
Desgastar Pedro Sánchez
A l'espera del que passi a Catalunya, el cicle electoral de 2024 ha quedat enrere, però els populars continuen colpejant la figura de Pedro Sánchez per intentar desgastar-lo tan de pressa com puguin. El líder socialista es va burlar de Feijóo tant com va poder, durant el debat sobre la regeneració, preguntant si la baralla amb Vox és un divorci o una discussió passatgera. I el dirigent popular l'hi va tornar recomanant a Sánchez que si està preocupat per problemes de parella millor que s'ocupi del que té a casa seva, en òbvia al·lusió al procediment judicial en curs contra la seva esposa, Begoña Gómez, que divendres es va negar a declarar davant del jutge.
En resum, per tant, el debat sobre regeneració democràtica va mostrar la immensa dificultat de buscar acords per enfortir el sistema institucional i reduir els riscos de degradació de la vida democràtica per la via, entre altres, de donar transparència a la política de subvencions als mitjans de comunicació i la composició del seu accionariat. Em pregunto si, en el fons, hi ha algun partit sincerament interessat a avançar per aquest camí. Sánchez va arribar a dir que hi ha línies editorials que canvien perquè, senzillament, es compren. Feijóo no va mostrar gran interès sobre el fenomen, que en realitat ja li va bé.
El PP porta mesos demanant explicacions a Sánchez sobre Begoña Gómez i les seves relacions amb empresaris interessats a rebre subvencions, un dels quals, Juan Carlos Barrabés, ja ha passat de testimoni a investigat. Però els populars no han volgut citar Sánchez a les comissions d'investigació obertes al Congrés o al Senat. És més còmode que el jutge Juan Carlos Peinado vagi fent diligències sobre la dona del president, i que les especulacions i les sospites puguin créixer sense que el procediment judicial s'acabi de canalitzar cap a acusacions concretes, o cap a l'arxivament. El que sí que hi ha és un nou investigat, l'empresari Juan Carlos Barrabés, que en alguna de les seves visites a la Moncloa va ser rebut no sols per l'esposa del president, sinó també pel mateix Pedro Sánchez.
Missatge a la sentència dels ERO
Mentre la regeneració democràtica no arriba, no hauríem de perdre de vista la importància que han tingut les sentències del Constitucional sobre el cas dels ERO d'Andalusia. El tribunal ha deixat pràcticament exculpats els expresidents socialistes andalusos Manuel Chaves i José Antonio Griñán, entre altres ex alts càrrecs del govern autonòmic de l'esmentada comunitat autònoma.
La primera d'aquestes resolucions, que va rebaixar molt la pena imposada a l'exconsellera d'Hisenda Magdalena Álvarez, deia innecessàriament, perquè és obvi, que els jutges “estan sotmesos a l'imperi de la llei, tenen el deure de respectar-la qualsevol que sigui el judici que el seu contingut els mereixi”. I afegia que, si consideren que una llei és inconstitucional, poden plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat, “però fora d'aquest supòsit no podran qüestionar-ne les determinacions i, encara menys, no prendre-la en consideració”. És molt evident que el Constitucional estava aprofitant l'exposició dels fonaments jurídics de les seves sentències sobre el cas dels ERO per llançar un missatge al Suprem sobre la llei d'amnistia. Ho reconeixen fonts del mateix òrgan de garanties.
Una partida llarga
En tot cas, la partida entre el Suprem i el Constitucional només acaba de començar, i serà llarga. Puigdemont haurà de tenir paciència. I li convé col·laborar i no posar bastons a la roda del desbloqueig polític a Catalunya, mentre demana empara al Constitucional. Passarà temps abans que el líder de Junts pugui tornar sense risc de ser detingut. D'entrada, seran tres les barreres del Suprem a la llei d'amnistia. La primera ha estat la negativa a aplicar-la al delicte de malversació. Una altra ha consistit a preparar una qüestió d'inconstitucionalitat sobre el delicte de desobediència, una iniciativa amb la qual, en el fons, el que està atacant és la llei d'amnistia en conjunt.
Per resoldre aquesta qüestió el tribunal no s'haurà de pronunciar exclusivament sobre aquest delicte. Haurà de decidir sobre la constitucionalitat de la llei en si mateixa. I la tercera barrera consistirà a dirigir-se a la justícia europea amb una consulta que implicarà un nou qüestionament de la llei. Les forces independentistes en general, i Puigdemont en particular, han d'entendre que el Constitucional no pot aixecar aquesta seqüència d'obstacles amb rapidesa. I que tindrà menys estímuls per fer-ho si Junts no hi posa de la seva part. Ara estem en una fase de tempteig. El PP ho sap, i per això no ha recorregut encara la llei. Espera a veure si funciona l'estratègia del Suprem. Això sí, mentre en públic reclama insistentment la despolitització de la justícia.