David Madí: "Puigdemont i Junqueras van descartar la revolta"

BarcelonaL'empresari i exdirigent de CDC David Madí (Barcelona, 1971) acaba de publicar el llibre Merèixer la victòria (Columna), un "relat per a adults" sobre com es va gestar la Catalunya del 2017.

El títol és Merèixer la victòria. ¿L’independentisme mereixia la victòria el 2017?

— El resultat avui és el que és, que no som independents.

Diu que el Procés no va començar el 2010. Quan, doncs?

— El Procés és la decisió d'una generació, l'origen de la qual és la campanya del Freedom for Catalonia de les Olimpíades del 92, que evoluciona i s'introdueix en la política catalana. El punt d'inici que porta al 3 d'octubre, que és el punt d'ebullició del 2017, és de 30 anys abans.

Explica el xoc d’aquesta generació, dins de CDC, amb Jordi Pujol, que no compartia la recepta de fer un salt al sobiranisme. Tenia raó?

— S'ha d'entendre que Pujol i aquella generació s’empassen 40 anys de franquisme i es dediquen a construir un esquema de cultura de poder venint del no-res. Ara bé, des de la seva perspectiva, arribar a la independència és un gradualisme que, generacionalment, ells no podrien acomplir.

Cita una reunió del govern Rajoy a El Escorial que defineix com l'embrió de l'operació Catalunya.

— És el que en dic la fàtua d'El Escorial, que és un dia concret, amb una reunió concreta, on es decideix que s'ha acabat la conllevancia, que esta vez los vamos a romper y los vamos a quebrar.

Però en aquell moment Convergència estava pactant amb el PP al Parlament.

— Això és després de l'Estatut, on efímerament Artur Mas, amb l'Estatut ja retallat, planteja com a últim cartutx el pacte fiscal.

¿L'operació Catalunya hauria funcionat si CDC no hagués tingut morts a l'armari?

— La veritat incòmoda de la democràcia espanyola és que es construeix sobre una bossa de finançament il·legal per totes bandes, que implica els partits de la Transició, la monarquia, els bancs, les constructores, etc. Convergència té el pecat original de tots aquests partits, però la vocació d'aquesta operació no és netejar de corrupció. L'objectiu és destruir el que ells creuen l'enemic polític més important que té, el partit que representa les classes mitjanes de Catalunya.

Al llibre passa de puntetes sobre la decisió de tancar Convergència. Va ser un error?

— Convergència queda tocada com a instrument i es decideix fer un canvi de vaixell. Però l'espai polític convergent existeix perquè està intrínsecament vinculat a la idiosincràsia política de Catalunya. A les eleccions catalanes hi havia una cursa entre el PSC, Junts i ERC per veure qui tenia l'accent convergent.

Defineix la conferència d'Artur Mas després de la consulta del 2014 com una de les aportacions al catalanisme polític més importants.

— La conferència d'Artur Mas és una crida a dir, escolteu, si tenim un objectiu molt ambiciós, hem de ser capaços d'aparcar les diferències partidistes temporalment. I això, amb una cultura política catalana històricament dominada per la divisió, és revolucionari.

¿El fet que Esquerra arribés forçada a Junts pel Sí va afectar la relació entre Junqueras i Puigdemont?

— Com que JxSí es va haver de fer amb fòrceps, segurament van deixar marca. Junqueras té una estratègia, que és l'hegemonia. La diàspora socialista i la deixa del president Pujol fa que ERC cregui que ho pot aconseguir.

Explica la reunió, clau per a l'1-O, en què es crea l’estat major del Procés i on Puigdemont i Junqueras s'assabenten que el tema de les urnes ja està resolt.

— Hi ha un moment que el govern xoca amb les limitacions legals per fer el referèndum i tot està a punt d'embarrancar. El detonant és la compra d’urnes. I és, llavors, que una sèrie de gent que no formaven part del govern convoquen aquesta reunió i es desencalla tot. Explico una escena molt visual: Junqueras posa sobre la taula el decret de compra de les urnes per part de la Generalitat i el signa allà davant de tothom, però hi ha una persona que li respon que no es preocupi per això, que el tema ja quedarà resolt.

Arriba l’1-O.

— S'organitza l'1 d'Octubre, passa sota el radar de l'Estat i es produeix un escenari no previst, que és que es vota i que l'Estat decideix atacar.

L'escenari no previst quin és? ¿Que es vota o que l'Estat decideix atacar?

— Tots dos. La lògica era pensar que s'intervindria el material i que s'impedirien les votacions. Però quan l'Estat veu que hi ha una fallada de seguretat decideix atacar els col·legis. És el seu gran error: la victòria de l'1-O quasi la provoquen ells amb aquesta decisió. Molts dels dirigents sobiranistes creien en última instància que això arribaria a una situació de negociació per fer un referèndum acordat.

Tenint en compte el que explica, ¿creu que és lícit que una part de l'independentisme digui que els líders del Procés van enganyar l'electorat?

— Mira, jo crec que la decepció i el desconeixement sobre coses que no es poden explicar genera molta frustració i molta tonteria. És absolutament fals que no hi havia res preparat. Una altra cosa són les decisions estratègiques que es prenen. No en faig una mirada cofoista del que va passar.

Hi ha una reunió el 4 d’octubre, en què explica que hi ha un dilema entre anar a una revolta o convocar eleccions, i diu que Puigdemont i Junqueras descarten ràpidament la primera.

— Es descarten les dues coses i es posen d'acord en una, que era la de mediació, que entroncava amb el que ells volien, una negociació bilateral que portés a un referèndum acordat.

En aquella reunió explica que se’ls va dir alguna cosa similar com que «no es pot guanyar la guerra sense generals».

— L'estat espanyol i la nació espanyola s'han construït històricament a base de guerres i de grans crisis internes que s'han resolt normalment per la via militar i la força. Si enfront d'això tu hi oposes ingenuïtat i bona voluntat, tens les de perdre quasi sempre.

Puigdemont i Junqueras van ser ingenus?

— En el seu moment van optar per la intermediació, i va durar del dia 4 d'octubre al dia 27. Ja es veu el que va passar.

En aquest escenari de revolta, una de les raons que esgrimeixen tots dos líders per no anar-hi és que no volien assumir víctimes.

— L'argument de fons és que la revolta comporta els riscos de la violència, i el límit que ells posen sobre la taula és que el nostre camí només pot ser pacífic i que no hi haurà violència.

¿I vostè creu que un líder independentista ha d'estar disposat a assumir víctimes?

— De política-ficció no en faig.

Fa alguna autocrítica? Canviaria alguna decisió dels últims anys?

— Sí, moltes, però no faig política ficció.