Puigdemont-Junqueras: anatomia d’una relació enverinada

BarcelonaEls dos principals líders de l’independentisme, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, es van veure cara a cara per primer cop des del 2017 dimecres passat a Waterloo. Una imatge potent que en un altre context podria haver ocupat portades de la premsa estrangera. Però no va ser així. El retrobament va ser fred, protocol·lari i sense emoció. I va ser així perquè hi ha una realitat incontestable: un abisme separa els dos dirigents.

No hi ha una data concreta per establir el moment en què la relació va començar a anar pel pedregar, però va ser molt aviat. I no és cap secret d’estat ni producte d’una àrdua investigació periodística. El mateix Puigdemont ho explica al primer volum de les seves memòries, M’explico (La Campana, 2020). Si el 12 de gener del 2016 prenia possessió, el 25 de febrer ja tenia la primera topada amb Junqueras pel seu relleu a l’alcaldia de Girona. El republicà li demana temps però Puigdemont no se’n refia i acaba tancant un pacte amb Miquel Iceta i el PSC.

Les ‘deslleialtats’ de Junqueras

Allò va ser només el principi. Al llarg del llibre es descriuen diversos episodis que Puigdemont qualifica de “deslleialtats” de Junqueras. Potser el més paradigmàtic és una crisi que no va transcendir en aquell moment. El divendres 6 de maig del 2016 a Palau s’assabenten que Oriol Junqueras ha demanat una trobada amb el president valencià, Ximo Puig, sense dir res a Puigdemont. A sobre, quan el vicepresident l’hi negui, el president descobrirà que menteix perquè des de València li enviaran la carta oficial de la trobada. Durant tot el cap de setmana Carles Puigdemont hi donarà voltes. “És conscient que ha deixat de confiar en Oriol Junqueras i, en condicions normals, plantejaria una crisi de govern i la sortida del vicepresident de l’executiu”, escriu Xevi Xirgu. Finalment decideix que no li dirà res, però almenys al seu cap el Govern ha estat a punt de trencar-se.

Per aproximar-se a la difícil relació entre aquests dos personatges és imprescindible entrar en un terreny delicat, que és el de la descripció dels caràcters i de les afinitats personals. S’atribueix a Francisco Fernández Ordóñez, el que va ser ministre d’Exteriors de Felipe González, una frase especialment il·lustrativa: “La ideologia cap en la punta d’un tovalló, la resta són relacions personals”. Doncs bé, a Catalunya gairebé res del que ha passat els últims deu anys s’entén sense el factor personal i, en concret, sense la relació entre els dirigents dels dos principals partits independentistes.

Puigdemont i Junqueras són molt diferents, però comparteixen una cosa: tots dos són profundament desconfiats. Ara bé, la manera de gestionar aquesta desconfiança és diferent i fa que xoquin. El primer és més procliu a l’explosió, a l’enrabiada, i és de tuit fàcil quan se sent atacat. En canvi, Junqueras evita posar-se en evidència i es refugia en un silenci displicent que acaba per exasperar els seus interlocutors, com li passa a Puigdemont. I quan vol esquivar una qüestió delicada té un recurs recurrent: agafa una bola de l’extens temari historiogràfic que domina i t’il·lustra durant dues hores sense donar oportunitat de ficar-hi cullerada.

Exili i presó

La desconfiança entre ells va arribar a uns punts inimaginables durant els dies clau de l’octubre del 2017. A més, a aquest moment clau s’hi suma el fet de prendre dues decisions oposades: la presó i l’exili. Un té al cap els exemples de Sòcrates i Mandela. L’altre pensa en l’exili republicà.

A l’exili Puigdemont actua com un franctirador: ha donat la seva versió dels fets de l’octubre, encara que sigui al preu d’airejar els draps bruts de l’independentisme, ha delegat el funcionament de Junts en Jordi Sànchez i ha alimentat el mite de líder irreductible i del no surrender. També Junqueras s’ha alliberat a la presó del dia a dia polític per consolidar un paper de referent moral. Però mentre que el primer vol mantenir també un perfil institucional, el de president a l’exili, el segon ha adoptat una mena d’hàbit franciscà amb apel·lacions constants al concepte de bondat, com va passar a l’entrevista a TV3 del juliol del 2020. Junqueras no parlarà mai en públic malament de Puigdemont, però considera el seu llibre com una traïció al moviment en general i a ell en particular. Serà difícil que el torni a considerar un interlocutor fiable i per això quan hi ha parlat ho ha fet de temes personals.

Dos models de líder

Però el cert és que Junqueras té un actiu enfront de Puigdemont: està molt més ben valorat pels electors no independentistes, cosa que el converteix en un líder transversal. Segons el CEO del 2021, el 64,3% dels catalans aproven Junqueras, mentre que en el cas de Puigdemont només ho fan un 43% (i un 52,4% el suspenen). Tot i això, el primer té clavada una espina: la contundent victòria electoral de Puigdemont a les europees del 2019 en l’únic duel directe que han mantingut: 987.000 vots per a l’expresident i 733.000 per a l’exvicepresident. Entre els independentistes pota negra, la figura de Puigdemont és imbatible.

Són, doncs, dues personalitats que col·lisionen, sense química ni sintonia, amb una motxilla carregada de retrets i que representen també models oposats de lideratge. I ara, a més, l’un és lliure i l’altre no pot tornar de Bèlgica.