La maledicció dels presidents d'un sol mandat

BarcelonaAlguns la critiquen per ser una sèrie naïf, menystenint que ens mostri el perfil de polítics als quals hauríem d’aspirar com a societat. Sigui com sigui, The West Wing, creada per Aaron Sorkin, deu ser la ficció més citada per parlar de política, i el president Josiah Bartlet, que va interpretar Martin Sheen, el líder en què la majoria s’hauria d’emmirallar. I fins i tot ell, un ésser de llum que vol canviar un món fosc, va patir la síndrome del president d’un sol mandat. En què consisteix? És l’obsessió dels polítics per no esdevenir efímers. “Només volem fer veure el que estem intentant, però sense molestar massa gent”, li expressa a Bartlet el seu cap de gabinet, Leo McGarry, en un dels capítols més memorables. Els grans projectes que es prometen en campanya acaben esdevenint en el millor dels casos promeses a llarg termini que requereixen –diuen els governs– de més temps per executar-se. A Catalunya, aquesta síndrome s’ha convertit en maledicció, no només per l’escassa obra de govern de la qual poden presumir els executius poc duradors, sinó també perquè pràcticament tots els caps de l’executiu catalans s’han convertit en presidents d’un sol mandat.

És la maledicció contra la qual intenta lluitar Pere Aragonès, tot i que la majoria d’enquestes pronostiquen que li serà difícil sortir-se’n. Ell va acabar amb els rumors de relleu que començaven a planar arran de l'amnistia acordant amb Oriol Junqueras que seguiria sent el candidat independentment de quan es convoquessin les eleccions. Ara necessita consolidar la posició que va adquirir fa tres anys, i ja ha expressat la necessitat d’un segon mandat per completar “les quatre revolucions” a les quals s’ha compromès (“social, feminista, verda i democràtica”).

Quim Torra i, abans que ell, Carles Puigdemont han estat, de moment, presidents d’un sol mandat. Puigdemont també intenta corregir-ho, si bé en el seu cas van ser el Tribunal Suprem i el Constitucional l’any 2018 els que li van impedir acabar amb la maledicció. Com fa sis anys, el seu retorn a Catalunya (de moment, a la del Nord) és el principal compromís que ha adquirit de cara al 12-M.

Illa vol entrar en el club

Formalment, Artur Mas va completar dos mandats, tot i que en total va ser president cinc anys, un més del que es considera una legislatura completa. Ni José Montilla, derrotat a les urnes el 2010, ni Pasqual Maragall, apartat pel seu partit el 2006, es lliuren d'una maledicció de la qual l’únic que no n’ha sentit a parlar mai és Jordi Pujol (23 anys a la Generalitat). Ara Salvador Illa parteix amb avantatge en la cursa electoral, malgrat que la necessitat de pactes el podria deixar després del 12 de maig sense opcions ni tan sols de ser president una vegada. Cap dels aspirants, però, arribarà a ser mai com Bartlet. És impossible, no només perquè ell aconseguís un segon mandat presidencial, sinó també perquè la perfecció política que representa només és possible en la ficció. Let Bartlet be Bartlet.

Els detalls de la setmana

Hi ha poques coses que puguin interrompre una campanya electoral, però entre aquestes sempre hi haurà el futbol. Aquesta setmana hem vist els diputats del PNB a Madrid fotografiant-se amb la indumentària de l’Athletic al costat dels lleons del Congrés. I, encara més estrany de veure, el PP balear canviant el seu tradicional color blau pel vermell (del Mallorca, no del PSOE). Els dos equips es disputen la Copa del Rei.

La societat digital imposa la cultura de la immediatesa, sovint perillosa. Aquesta setmana li ha tocat el rebre a l’exconsellera Dolors Bassa, que volia lloar la proposta de crear una conselleria del català. “Molt bona iniciativa”, va piular, amb la mala sort que no va respondre al president Aragonès, sinó a una tuitaire que criticava la idea i que exigia que el Govern “torni a fer la feina”. Al cap d’una estona ho va corregir.