La pugna Puigcercós-Carod: el congrés que ja va partir Esquerra

BarcelonaDes del 2011, Esquerra havia viscut un dels períodes de pau interna més llargs de la seva trajectòria gairebé centenària. Sota la batuta d'Oriol Junqueras i Marta Rovira, han estat gairebé tretze anys amb el partit en pilot automàtic i amb les pugnes internes a ratlla. Però des de fa uns mesos els republicans han encetat una guerra a cara descoberta per decidir el control del partit, que s'ha de dirimir en el congrés del 30 de novembre. La situació no és nova, sinó que el paral·lelisme amb la batalla de fa setze anys, en el congrés del 2008, és inevitable. Llavors es van enfrontar quatre candidatures i la crisi va acabar amb dues escissions. Ara bé, si encara reculem més en el temps, les pugnes ideològiques i personalistes dins la formació que va néixer el març del 1931 tampoc no han estat una excepció.

"A ERC, el grup és més important que el líder. Quan el líder es desenganxa del grup o de la direcció, aquesta el que fa és carregar-se el líder", analitza l'historiador Joan Esculies. Considera que aquesta és la tònica del que ha passat a ERC en les crisis que ha tingut al llarg de la seva història i veu similituds entre la situació actual i la del 2008. En el congrés de fa setze anys, es van enfrontar quatre candidatures, dues de les quals tenien possibilitats de dirigir el partit. Eren la de Joan Puigcercós, per una banda, i la d'Ernest Benach, per l'altra, que representava el sector de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquella cita va confirmar el trencament del tàndem que havia dirigit el partit fins llavors: Carod-Rovira com a president –que va decidir no presentar-se a la reelecció– i Puigcercós com a secretari general.

"Hi va haver més debat polític el 2008", assegura una de les persones que van viure aquell congrés des de dins. Ara bé, la disputa entre Puigcercós i Benach no es va centrar tant en la qüestió ideològica, sinó que el primer impugnava el lideratge de Carod perquè considerava que s'havia aïllat del partit. El debat més estratègic va ser amb les dues candidatures crítiques amb la direcció d'aquell moment que van representar Joan Carretero, per una banda, i Jaume Renyer, per l'altra. Tots dos eren contraris als pactes amb el PSC en un moment en què els republicans formaven part del segon tripartit, però Carretero també es distanciava de l'eix ideològic més d'esquerres dels republicans.

Els pactes amb els socialistes van ser una de les qüestions que van centrar el debat estratègic, com ara. Foc Nou –i també Recuperem ERC, la candidatura del corrent crític del Col·lectiu 1-O que no ha arribat al mínim d'avals– s'hi oposa explícitament i es presenta com l'alternativa a les dues candidatures oficialistes: la d'Oriol Junqueras, Militància Decidim, i la de Xavier Godàs, Nova Esquerra Nacional. Igual que Esculies, l'historiador Josep Maria Solé Sabaté assegura que la confrontació del 2008 no va ser tan cruenta en públic com l'actual. "Ara hi ha una confrontació també personal", apunta Solé. El 2008 hi havia hagut el trencament entre Carod-Rovira i Puigcercós, com el que s'ha produït entre Oriol Junqueras i Marta Rovira, però el xoc personal no es va airejar com ara, apunten els dos historiadors.

Puigcercós va ser el vencedor de la batalla i, tot i obrir negociacions, la direcció que va configurar no va acabar integrant cap membre de la candidatura de Benach –les altres dues van rebutjar cap pacte–. Van entrar-hi una nova formada de dirigents com Marta Rovira, Pere Aragonès, Laura Vilagrà o Núria Cuenca. L'altre resultat del congrés va ser l'escissió primer de Reagrupament, de la mà de Carretero, i després de Solidaritat, amb Uriel Bertran. Esquerra va afrontar una travessia pel desert fins a l'any 2011, quan Junqueras i Rovira van assumir-ne les regnes.

La relació Macià-Companys

Ja en el seu naixement, el partit es va configurar amb diferents corrents ideològics, des del separatisme de Francesc Macià fins al republicanisme i l'obrerisme de Lluís Companys, passant pel federalisme de Josep Irla o pel corrent "més socialitzant" de Joan Lluhí Vallescà, explica Solé. La topada entre Macià i Companys de l'abril del 1931 va fer evident els dos vessants ideològics que van marcar ERC en els seus inicis. Companys es va avançar i va proclamar la República, sense especificacions sobre Catalunya, des de l'Ajuntament de Barcelona, i això va molestar l'Avi, que poca estona més tard es va presentar al Palau de la Generalitat –llavors seu de la Diputació Provincial– per proclamar la "República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". El component ideològic que els diferenciava era evident, però també hi havia una certa desconfiança de Macià cap a Companys. El llavors president dels republicans va enviar Companys al govern civil per evitar que fos alcalde de la ciutat.

En aquells primers anys també arriba la primera escissió. És la del grup de l'Opinió –amb persones com Lluhí Vallescà, entre d'altres–, que discrepava de la manera de portar el partit de Macià i considerava que "s'allunyava dels valors fundacionals" de la formació, apunta Esculies. Amb la mort de Macià el desembre del 1933, la crisi no va a més. Companys agafa les regnes del partit i amb l'esclat de la Guerra Civil, el partit qüestiona la seva estratègia perquè el consideren "massa alineat amb el PSUC", explica Esculies, però també per com organitza la rereguarda, afegeix Solé. El 1940, ja a l'exili, el partit l'aparta de la faceta més executiva de la presidència de la Generalitat.

"Durant la Segona República el fons conceptual és més gran, les discrepàncies són més profundes en l'àmbit ideològic", apunta Solé. Hi coincideix Esculies, que afegeix que a l'Esquerra dels anys 30 hi havia una "paleta de colors més àmplia" perquè també era un partit que arribava a molta més gent, un catch-all. A partir dels anys 80, ideològicament el partit és "més homogeni" i les diferències són més aviat estratègiques i no tan ideològiques. De la història més recent del partit, a banda del congrés convuls del 2008, també en destaca l'escissió que van protagonitzar Àngel Colom i Pilar Rahola fundant el Partit per la Independència (PI) l'any 1996. Feia set anys que Esquerra s'havia declarat obertament independentista, va ser en el congrés del 1989 després de l'etapa d'Heribert Barrera i Joan Hortalà. Després de l'escissió del PI, Josep-Lluís Carod-Rovira assumeix les regnes de la formació al costat de Joan Puigcercós, un tàndem que durarà fins al congrés del 2008.