El qui és qui en la pugna pel futur d'ERC

BarcelonaDes que Oriol Junqueras va agafar les regnes d'ERC, l'1 d'octubre del 2011, havia aconseguit imposar una disciplina que havia allunyat la formació de la lluita caïnita en la qual havia estat immersa només tres anys abans. Els republicans tenen gravat a foc el congrés que va partir per dos (o per tres o per quatre) el partit, en què es van enfrontar Joan Puigcercós i els hereus de Josep-Lluís Carod-Rovira. Fa gairebé tretze anys que Junqueras pilota una Esquerra que ha tocat el cel amb la mà i ha arribat a fites tan rellevants com la primera presidència de la Generalitat després de la Segona República. Però el cicle ascendent s'ha anat torçant, precisament quan han estat presidint el Govern. I quan van mal dades és quan comencen a aflorar les tensions internes que fins ara s'havien mantingut soterrades. Tot ha acabat esclatant aquesta setmana, després de la patacada del 12-M, quan per primera vegada Junqueras ha vist com pesos pesants del partit li qüestionaven el seu paper.

El líder de la formació no ha seguit els passos de Pere Aragonès ni tampoc de Marta Rovira, sinó que ha optat pel camí contrari: vol convèncer la militància que ell és el més indicat per continuar liderant el partit en l'actual situació de crisi. Les dues faccions fins ara soterrades fa temps que van definint les seves estratègies amb el convenciment que el cicle electoral els passaria per sobre: uns s'han anat preparant per tancar el cicle Junqueras i els altres per combatre aquestes pulsions. En l'executiva de dimecres es va arribar al cap del carrer. Més de quatre hores de reunió en què Junqueras no va rebre els suports que esperava, sinó que bona part dels dirigents es van situar al costat de l'estratègia que dibuixava Marta Rovira: fer una transició "tranquil·la", a l'estil de la del 2011, quan ella i Junqueras van arribar a la direcció. És a dir, portar Esquerra a un congrés –no immediat, sinó a finals d'any– que serveixi per renovar-ne la cúpula i també revisar, si cal, l'estratègia programàtica.

Per predicar amb l'exemple, Marta Rovira va anunciar que ella no optaria a la reelecció com a secretària general, una decisió que feia temps que meditava i que va posar per escrit en una carta, que es va llegir com a resposta a la que un dia abans va fer pública Junqueras. El pols estava servit. La decisió de la número dos dels republicans va rebre mostres de suport explícites i d'agraïment per la feina feta des de les xarxes, començant per l'encara president de la Generalitat, Pere Aragonès, però també de membres de la direcció del partit com el president del Consell Nacional, Josep Maria Jové; conselleres com Ester Capella o Tània Verge; la portaveu del partit Raquel Sans, i la diputada al Congrés Teresa Jordà. La majoria s'han posat al costat de les tesis de Marta Rovira.

Ara bé, tot i l'afinitat amb la número dos d'Esquerra, persones com Raquel Sans han volgut mantenir un paper més aviat neutral, al costat del vicesecretari de comunicació, Oriol Duran, que ha adoptat un rol de frontissa, o també de la candidata a les europees, Diana Riba, i l'encara conseller d'Empresa, Roger Torrent. Tant Dolors Bassa com Carme Forcadell també tenen afinitat amb Marta Rovira, però mostren respecte pel moviment de Junqueras. Des de fa temps Rovira s'ha posat el partit a l'esquena i ha tingut al seu costat persones com la vicesecretària general de drets, llibertats i lluita antirepressiva, Marta Vilaret, o la portaveu Marta Vilalta, que també ha estat connectada amb l'equip d'Aragonès.

La pugna Junqueras-Palau

El gest de Rovira també tenia l'aval de membres de l'executiu com la vicepresidenta del Govern, Laura Vilagrà; la secretària general de la Presidència, Núria Cuenca, o el viceconseller d'Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià. Precisament Sabrià és una de les persones que han estat movent els fils a Palau en aquests últims tres anys i que més discrepàncies tenen amb Oriol Junqueras. Ja fa mesos que hi ha una pugna soterrada entre el president del partit i l'equip de Pere Aragonès al Govern. Mentre Junqueras considera que se'l deixava de banda en l'estratègia que seguia l'executiu i que no se li comunicaven les decisions importants –ell era contrari, per exemple, a l'avançament electoral–, a Palau entenien que el líder republicà s'estava construint un perfil que actuava de contrapoder.

Tot plegat s'acaba visualitzant aquesta setmana: Aragonès i Rovira fan un pas enrere i deixen Junqueras sol amb la seva intenció de liderar el partit si la militància ho avala. La decisió del president dels republicans l'ha avalat el vicesecretari de coordinació interna, Oriol López, al costat del secretari de mobilització i coordinació municipal, Santi Valls, o també la presidenta de la federació de Barcelona, Eva Baró. Junqueras també ha rebut el suport incondicional del líder del grup al Congrés, Gabriel Rufián, i de l'exsecretari d'organització del partit i actual president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó. Joan Ignasi Elena, conseller d'Interior, també s'ha posat al costat de Junqueras, a més del delegat del Govern a Madrid, Joan Capdevila. El secretari d'organització, Pau Morales, sempre ha estat pròxim a Junqueras, però, com també ha fet el secretari general adjunt d'estratègia, comunicació i coordinació institucional, Juli Fernàndez, ara ha adoptat un paper més aviat neutral per posar rumb al congrés.

Junqueras abandonarà el càrrec a partir del 10 de juny i se centrarà en el "procés d'escolta" al territori que ja ha començat fa mesos. L'objectiu ara és saber si la militància avala el seu pas endavant. La seva intenció és presentar batalla als crítics a l'estil del que va fer Pedro Sánchez al PSOE el 2017. I, de moment, no té una alternativa clara al davant. ¿Els crítics amb Junqueras en prepararan una? Ara per ara, aquesta pregunta no té resposta, tot i que fonts del partit ho donen per fet. El que caldrà veure és si les reticències a la decisió de Junqueras són només de quadres dirigents o aquest malestar també ha calat en la militància. El veredicte, a tot estirar, el 30 de novembre.