El PSUC: la confluència que va néixer contra el feixisme
El partit va ser la resistència durant la Guerra Civil i el franquisme, i ara els comuns reviuen el seu llegat
BarcelonaFeia mesos que l’aliança es coïa a foc lent, però l’esclat de la Guerra Civil va acabar precipitant-ho tot. El 23 de juliol del 1936, cinc dies després de la insurrecció feixista, seien al voltant d’una mateixa taula del bar del Pi de Barcelona quatre persones: Joan Comorera, Rafael Vidiella, Miquel Valdés i Artur Cussó. Representaven la Unió Socialista de Catalunya (USC), la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista Català (PCC) i el Partit Català Proletari (PCP). L’endemà Treball donava la notícia: “Després de tres dies de lluita conjunta a les barricades contra els assassins feixistes, els partits Comunista, Socialista, Català Proletari i la Unió Socialista s’unifiquen sota una direcció única amb el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya”. Havia nascut el PSUC, entre flames als carrers i amb la voluntat de plantar cara al feixisme que s’havia alçat contra la Segona República. I n’informava la revista Treball, la publicació que perdura encara avui.
La confluència de les quatre formacions s’havia accelerat, però no era casual. Els fets del 1934, especialment el conflicte agrari, van esperonar les esquerres a entendre’s. Però el que realment va forçar la negociació va ser el context internacional. “La música agrada, però falta la lletra. I la lletra arriba l’any 35, quan la Internacional Comunista fa el gir per unir comunistes i socialistes amb altres partits d’esquerres no obreristes”, explica l’historiador Andreu Mayayo. I és el mateix 1935 quan comencen les converses per unificar l’esquerra a Catalunya. El primer exemple es va plasmar en una aliança electoral, sota el nom de Front Popular, per als comicis de gener del 1936.
Però l’acord d’aquelles eleccions no va anar més enllà. Les converses que s’havien iniciat a finals del 1935 entre els partits que conformarien després el PSUC i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), format pel Bloc Obrer Camperol de Joaquim Maurín i per l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, no van fructificar i els dos partits van agafar camins separats que els portarien fins i tot a enfrontar-se durant la Guerra Civil. “El PSUC és un partit revolucionari d’ordre. Té un concepte de revolució diferent del dels anarquistes i del del POUM”, diu Mayayo. El PSUC defensava, a més, un model federal per a Espanya amb el dret de les seves nacions a autodeterminar-se. El partit va néixer ja adherit a la Tercera Internacional, igual que el PCE: era el primer cop que dos partits d’un mateix estat s’hi adherien.
Joan Comorera, primer líder
La USC es va convertir en el pal de paller del PSUC en els inicis. De fet, la majoria dels 6.000 militants que el partit aconsegueix quan es funda provenen de la Unió Socialista. Per això, el primer secretari general de la nova formació serà Joan Comorera, que fins llavors era el líder de la USC. “El pes orgànic i intel·lectual és de la Unió Socialista. Ningú ho discuteix”, explica Mayayo.
I a partir d’aquí, la principal tasca del partit serà resistir l’embat dels feixistes i reorganitzar la defensa republicana des de la Generalitat, però també des del mateix partit. El PSUC s’instal·la a l’Hotel Colón, situat en aquell moment a la plaça de Catalunya de Barcelona -a més de comissar dos edificis del passeig de Gràcia-. Des d’allà allistarà soldats a les milícies antifeixistes.
La transició a ICV i als comuns
La fi de la Guerra Civil va portar el PSUC a la clandestinitat. “El PSUC decideix plantar cara a la dictadura i es converteix en la resistència”, explica Mayayo, que recorda que el primer número de la revista Treball durant el franquisme, de quatre pàgines, va sortir de la presó Model. A les acaballes de la dictadura va patir algunes escissions, però es va refer durant la Transició, a partir de la seva legalització el 1977. El seu millor moment electoral va arribar el 1980, quan la candidatura liderada per Josep Benet va obtenir 25 escons al Parlament, tot i que aquell resultat va evidenciar que seria el PSC qui encapçalaria l’oposició al pujolisme. Set anys després, amb Rafael Ribó al capdavant, el PSUC deixava pas a Iniciativa per Catalunya, que acabaria formant part de dos governs tripartits ja amb l’afegit d’Els Verds (1995). A hores d’ara el partit ecologista està a punt de dissoldre’s ofegat pels deutes i són els comuns els que recullen el llegat del PSUC.
