Els matrimonis mal avinguts sí que són una epidèmia

Pedro Sánchez té tanta sort que la primera crisi greu amb Unides Podem coincideix amb una epidèmia global que inunda els mitjans de comunicació i acapara l’atenció pública. Aquesta és una primera gran lliçó de la comunicació política: la magnitud d’una notícia depèn, i molt, del context informatiu. Si no hi ha res més, serà molt gran, i si hi ha coses més importants, passarà desapercebuda. Capisci?

La lluita desfermada per la llei de violències sexuals entre el PSOE i Unides Podem ens ha recordat una cosa: que Pablo Iglesias existeix. Després de setmanes desaparegut (ha patit una amigdalitis) o amb perfil baix davant un Sánchez que dominava l’escena, el vicepresident va sortir en defensa d’Irene Montero disparant contra el “masclisme d’alguns”, en referència al ministre de Justícia. Aquesta reacció, que alguns podrien qualificar també de masclista, s’explica perquè Unides Podem necessitava donar un cop damunt la taula i deixar clar que necessita que el PSOE li cedeixi el seu espai i les seves banderes. Si això serà una tònica o, al revés, servirà de vacuna, ho sabrem les pròximes setmanes.

A Catalunya la tensió entre JxCat i ERC no és cap novetat i és atiada no només pels partits (Rufián dimarts des de Madrid contra Puigdemont) sinó per la mateixa presidència de la Generalitat. Quim Torra li va tornar a demanar a Roger Torrent que li restituís l’escó, i aquest va tornar a fer com si sentís ploure perquè encara no té superpoders. La paradoxa és que si Torra es creu realment que els seus socis li estan faltant al respecte (o alguna cosa pitjor) no hauria de trigar gaire a convocar les eleccions o, almenys, anunciar la data. Si no, semblarà que tot plegat no és sinó una estratègia de desgast de l’adversari. Una segona paradoxa de la política catalana és que els que més temps porten exigint eleccions, Cs i el PP, poden ser els que retardin la convocatòria portant el projecte de pressupostos al Consell de Garanties Estatutàries. El nou front de les dretes autoanomenades constitucionalistes necessita temps, igual que JxCat, per reordenar-se i decidir qui serà el flamant candidat.

Al PP Cayetana Álvarez de Toledo és sinònim de fractura i de divisió interna. La seva figura concita elogis desmesurats per part dels sectors més dretans del partit en la mateixa mesura que provoca urticària als moderats. Per a Pablo Casado és un dilema constant: si la matisa o desautoritza, les bases més fidels se li tiraran a sobre. I la mateixa Álvarez de Toledo és un adversari temible si se li gira en contra. I si li dona suport escora cada cop el PP més cap a la dreta. L’últim capítol, el de la manifestació del 8 de març, ha estat especialment significatiu. Des del partit s’intenta revertir l’absència del PP en la manifestació feminista més important de l’any i la marquesa se’n desmarca. Li fan gravar un vídeo sobre dones i ella remarca que abans que res és “persona”. Casado té l’enemic a casa.

Les primàries de Podem Catalunya per ser diputat al Parlament han tornat a provocar una allau de candidats. Dilluns es va fer pública la web amb les cares dels més de 200 candidats, però durant dos dies va patir canvis per corregir els errors inicials. Es van eliminar duplicitats i també es van ressituar candidats. El que no s’han canviat han estat algunes de les fotos que s’han publicat, que no eren del tot institucionals.