Ferran Casas i Joan Rusiñol: "El PSOE és l'assegurança de vida de la monarquia"

BarcelonaEls periodistes Ferran Casas (Barcelona, 1977) i Joan Rusiñol (Tona, 1979), tots dos amb passat a l’ARA i actualment a Nació Digital i Catalunya Ràdio respectivament, reflexionen sobre l’immobilisme de l’Estat al llibre Espanya no es toca (La Campana).

¿La Transició és el que fa impossible que Espanya canvi?

— Joan Rusiñol (J.R.): La Transició neix amb un pecat original, deixant pendent l'etern conflicte polític territorial. Segurament s'explica per allò que deia Carrillo, que el títol vuitè l’havien fet amb els militars apuntant-los al clatell.

— Ferran Casas (F.C.): La Transició és el que blinda el model i la cosa més icònica de la Transició és la Constitució, que és políticament irreformable. A això s'hi suma que hi ha una sèrie de poders a l’Estat que no han fet la Transició, com el judicial i els cossos i forces de seguretat. Poders contra els quals han topat aquells que han intentat, de forma més o menys encertada, fer canvis, com Podem i l'independentisme. Ara bé, ¿qui hauria imaginat que en un mes s’hauria pogut parlar català, gallec i euskera al Congrés o que s’hauria indultat els presos polítics?

No devien fer la Transició, però ara ja no hi ha les mateixes persones.

— F.C.: Hi ha una inèrcia i una forma de fer i de pensar a la policia i a la justícia que continuen. Si un jutge comet una barbaritat amb republicans bascos o catalans no haurà de retre comptes. Hi ha impunitat. Algunes coses s'han millorat perquè Espanya és una democràcia imperfecta, però no és una dictadura.

— J.R.: També hi ha un biaix de classe, territorial i de gènere. Si mires les promocions de jutges que surten cada any, la gran majoria surten de les Castelles, molts tenen cognoms compostos i són gent de casa bona que s’han pogut passar molts anys estudiant les oposicions.

Al llibre expliqueu que el període 2014-2017 semblava que arribava una oportunitat de canvi estructural. ¿Era una oportunitat certa o es van generar falses expectatives?

— J.R.: Es va menystenir la capacitat de reacció de l’Estat. El Jordi Muñoz, una de les veus del llibre, explica que es va apel·lar a la democràcia espanyola i qui va respondre va ser l’Estat. Estaven en joc dues erres, la de ruptura i reputació, i Espanya va tenir clar que perdia reputació, però que preservava per sobre de tot la ruptura, que no es trenqués amb Espanya, perquè amb el temps ja recuperaria la reputació. I els indults i ara l’amnistia formen part de l’intent de recuperar la reputació de cara a Europa.

— F.C.: Es va fer una mala gestió de les expectatives. Hi va haver una mala gestió política, perquè es tractava de no espantar la gent, i també dels periodistes, que potser no vam fer totes les preguntes que calia.

¿És fonamental la monarquia per a la continuïtat del règim del 78?

— J.R.: Sí. Al llibre entrevistem Javier Ayuso, cap de la Casa del Rei en el moment de l’abdicació, i ens explica que el moment triat perquè Joan Carles I abdiqués és una operació mil·limetrada entre l’auge de Podem, amb aquelles europees del 2014, i la consulta del 9-N, i amb Pérez Rubalcaba endarrerint la seva sortida de la direcció del PSOE per comandar ell aquesta operació d’estat. Demostra fins a quin punt els poders de l’Estat tenien clar que aquella operació havia de sortir bé per l'estabilitat del règim del 78.

¿El PSOE és el partit que sustenta la monarquia?

— F.C.: És qui té la clau, és qui la fa viable. La monarquia s’ha refugiat molt els darrers anys en la dreta. Quan Aznar va arribar al poder es deia que hi havia una pulsió republicana a la dreta espanyola que ara no hi és. Els monàrquics més fervorosos són les tres dretes. La monarquia ha girat a la dreta, però s’aguanta pel PSOE. El PSOE és l’assegurança de vida de la monarquia.

Avui veiem el PSOE més monàrquic combatent el més progressista.

— J.R.: En aquestes crítiques de Felipe Ibarra, també hi ha un component generacional. Quan ells diuen que l’amnistia impugna el règim del 78, en el fons del que tenen por és que impugni allò que van fer ells el 78. Que noves generacions diguin ara que potser no es van fer totes les coses bé. En el llibre parlem amb José Luis Cebrián, que és l’exemple de totes les contradiccions de l’esquerra.

— F.C.: El sistema no ha evolucionat, més aviat ha involucionat. La lectura de la Constitució és avui més tancada que als anys 80, només cal veure la jurisprudència del TC. I si avui acaba acceptant l’amnistia serà perquè Conde-Pumpido ho aconseguirà manu militari amb la resta de magistrats progressistes.

Quina és la peculiaritat de les clavegueres de l’Estat espanyoles que les diferenciï d’altres estats.

— F.C.: Bàsicament el tema territorial. Per què esclata el cas Villarejo? Pel cas Kitchen, quan es posa a mirar les coses internes del PP. Si hagués seguit actuant només contra els enemics d’Espanya, segurament això no hauria passat. És evident que tots els estats tenen aquests mecanismes de defensa.

— J.R.: Llei de secrets oficials, fons reservats... hi ha certa opacitat que permet a les clavegueres actuar amb certa impunitat. I l’altra excusa per mirar cap a una altra banda ha estat ETA. ETA s’acaba i comença el Procés, i hi ha uns serveis secrets i clavegueres dedicades a combatre ETA que de sobte es queden sense objectiu i miren cap a Catalunya. Ells treballen amb l’objectiu de salvar Espanya i apliquen la plantilla basca encara que aquí no hi hagi armes. Salvar Espanya està per sobre dels principis democràtics.

¿L’objectiu últim dels jutges, grans empresaris, grans sindicats, policies, polítics, mitjans de comunicació dels quals parleu al llibre és salvar Espanya o salvar el seu poder?

— F.C.: És el mateix. L’objectiu és salvar l’statu quo.

¿Les elits madrilenyes són les que controlen l’Estat?

— J.R.: No sé si les madrilenyes, però sí les que fan parada i fonda a Madrid.

¿Els mitjans de comunicació són clau per mantenir tot aquest sistema?

— F.C.: És evident que els mitjans són actors polítics. N’hi ha que han actuat de forma còmplice, han mirat cap a una altra banda i han publicat tota la merda que tocava sense comprovar res i altres mitjans que no han jugat a això, però que tampoc han posat el crit al cel quan han passat determinades coses. Quan a l’ARA i a Eldiario.esPedro Águeda va publicar un document del ministeri de l’Interior on explicava que Jorge Fernández Díaz havia creat una brigada patriòtica dins la policia per buscar irregularitats amb polítics independentistes, no va tenir cap ressò a Madrid i sí a Catalunya. El País ha explicat les clavegueres, però no en va crear cap escàndol.