No és Sánchez, és el PSOE
El pla estava a punt per a l’execució: un consell de notables, una gestora, un referent moral que dirigís la transició i una dona per agafar les regnes. Els socialistes tenien dibuixada l’estratègia per liquidar la nit del 20-D el seu secretari general davant d’un hipotètic fracàs electoral. Però no serà tan fàcil ni tan ràpid com alguns preveien.
No tant perquè Pedro Sánchez tingui intenció, que en té, d’encadenar-se a la butaca de comandament, sinó perquè la diferència entre el fracàs i el desastre l’han marcat aquesta setmana les enquestes posteriors al que han anomenat “el debat decisiu”, encara que el format en si no decidís res.
Tot d’una, el pànic. Podem recupera el terreny perdut. I els socialistes -que van començar aquesta cursa en segona posició, després van passar a lluitar per la tercera i aquesta setmana han comprovat que fins i tot poden perdre el bronze- ara no les tenen totes.
Què vam fer malament? És Pedro Sánchez el problema?, es pregunten. El candidat socialista a la presidència del govern no és la causa, sinó un símptoma més de la sordesa de la socialdemocràcia espanyola.
Mai les conseqüències d’un congrés federal, el posterior a la sortida de Rubalcaba, han sigut tan nefastes. Una aliança d’enemics íntims conjurats perquè perdés un tal Madina, un desig irrefrenable per situar al capdavant un dels nostres amb el propòsit que escalfés la cadira fins a l’arribada de la triada, una conjura dels necis que van creure que ascendir Sánchez els garantia el control dels fils... El resultat? Una històrica equivocació que pot apartar durant anys del focus de la política un partit centenari, precisament el que ha governat més anys l’Espanya democràtica.
Mai la dreta ha estat tan forta (PP i Ciutadans) i mai l’esquerra ha estat tan despistada. No se’n van assabentar. El 15-M va ser el símptoma, les eleccions europees un avís i les generals poden ser la constatació que el PSOE ha deixat de ser la força hegemònica de l’esquerra.
De la mateixa manera que van negar la crisi econòmica, els socialistes no van saber veure la dimensió de la crisi política. Els ciutadans demanaven canvis, i no només de cares, però ells, imbuïts en les seves guerres pel poder orgànic, no ho van veure. Van preferir governar Ferraz a governar Espanya, jugar amb la frivolitat i no amb la construcció d’un projecte. Així els ha anat. La qüestió ja no és matar Sánchez, com volien, sinó que en l’intent podrien arrossegar la marca.
La responsabilitat de Díaz
¿I encara creuen que els que tenen alguna cosa a dir al partit permetran que Susana Díaz desembarqui a Madrid sense que ningú li exigeixi responsabilitats pel que ha passat? Abans, i si es confirmen els sondejos, que tremolin també els Ximo Puig i companyia perquè els governs autonòmics del PSOE sostinguts per Podem també poden saltar pels aires.
No era Sánchez; era el PSOE, estúpid. I entre vel·leïtat i vel·leïtat dels seus quadres, el procés de descomposició sembla avui més a prop que mai.
