Un moviment que esquerda l’aliança entre les dretes
SubdirectorEl primer objectiu de tots els governs és tirar endavant les seves iniciatives parlamentàries amb el menor cost possible, i és evident que a hores d’ara Cs i PNB són els socis més barats per a Pedro Sánchez. Però en el war room del president espanyol, i especialment en la ment d’Iván Redondo, que concep la política com una partida d’escacs on cada moviment genera nous escenaris, l’opció de pactar amb Cs i allunyar-se d’ERC oferia incentius difícilment rebutjables.
En primer lloc, Sánchez aconsegueix situar-se altre cop en el centre del tauler polític, amb la dreta a un costat i els independentistes catalans a un altre. És el mateix esquema de la campanya electoral, tot i que ara el to amb els segons és molt més suau perquè sap que els necessita. Segons Redondo, quan Sánchez rep les invectives dels dos extrems, creix perquè apareix com l’opció moderada i de sentit comú.
En segon lloc, amb l’aproximació a Cs Sánchez mata dos pardals d’un tret. D’una banda, esquerda el bloc de la triple dreta i li provoca un problema a Pablo Casado, que veu com els seus socis taronges no són tant de fiar com es pensava i poden canviar de bàndol en qualsevol moment. La conclusió és molt clara: sense unitat en la triple dreta, davant del PSOE no hi ha alternativa possible. A partir d’avui els governs de Madrid i Andalusia, per exemple, són més febles perquè no van de bracet en una cosa tan troncal com l’estat d’alarma.
D’una altra banda, Sánchez ha fet implosionar Cs per dins fent aflorar totes les contradiccions internes que comporta voler ser un partit de centre amb perfils de dreta dura com Girauta o Marcos de Quinto. Per dir-ho suaument, el líder del PSOE té ara el futur d’Inés Arrimadas a les seves mans, i ahir mateix va deixar la flamant líder taronja als peus dels cavalls anunciant un pacte d’última hora amb Bildu que, de retruc, li permet neutralitzar l’acusació que està virant a la dreta. En aquest sentit, l’ombra d’Albert Rivera és molt allargada, i ahir no va trigar a sortir a criticar el pacte del PSOE i Podem amb Bildu, una forma indirecta d’atacar Arrimadas.
En el capítol de costos de la jugada hi ha, esclar, l’afebliment de la relació amb Esquerra. Però és que a Ferraz tenen molt interioritzat que aquesta aliança serà de vidre fins que no se celebrin les esperades eleccions catalanes. I això juga molt a favor de fer les mínimes concessions, sobretot si tens l’alternativa dels sempre fiables nacionalistes bascos i fins i tot dels hereus de Batasuna, Bildu, que competeixen en pragmatisme amb el PNB.
Moviments en el camp català
Per la banda catalana també hi ha hagut novetats. Per primera vegada JxCat va entrar en el joc de la negociació amb el PSOE amb l’objectiu de no deixar que, en cas que hi hagués botí, recaigués íntegrament en les files republicanes. No va fructificar, però és una mostra que el debat intern a JxCat sobre el paper que ha de jugar a Madrid és ben viu i evoluciona, tot i que l’experiència d’ahir pot haver funcionat com a vacuna. Gabriel Rufián, per la seva part, va desfilar com si fos el cavaller de la trista figura i es va mostrar decebut pel resultat de la negociació. Però en realitat a ERC tampoc li va especialment malament desmarcar-se de forma puntual del PSOE, i a Calàbria hi ha qui gairebé ho celebra amb cava cada vegada que passa. El camí que han de transitar els republicans fins a les eleccions és especialment angost: han de mantenir viva la via del diàleg oberta amb el PSOE, però sense acostar-s’hi massa, ja que si ho fan, els pot passar el mateix que a Ícar i cremar-se.
Entremig, Sánchez sempre troba la manera de sortir-se’n. Per a desesperació d’adversaris polítics i enemics interns.
